En política no regala ningú flotadors salvavides. Aquesta setmana al Congrés ho hem constatat, per enèsima vegada, amb la proposta del Partit Popular i del Partit Nacionalista Basc per tramitar de manera urgent millores en la quota -el “cupo”- i el concert basc.
Després de la polèmica per l’anunci del vot en contra de Compromís, ens hem vist obligats a repetir, una vegada i altra, que la nostra formació no està en contra de la quota basca. No podríem mai estar en contra de l’autogovern dels territoris, però sí que es tramite com a urgent una cosa que en realitat no ho és. Que es resolga el finançament dels territoris que menys ho necessiten i se’n postpose el dels que ho necessiten de manera urgent.
La política de vegades porta a tenir estranys companys de viatge, és cert, però qui s’ha esforçat a remarcar que hem votat de la mateixa manera que Ciutadans, ha acabat votant en el mateix sentit que el PP. Però, més que debatre sobre amb qui s’ha compartit el vot, el que resulta rellevant són els perquès i en això ens separen més que matisos.
El nostre vot negatiu anava encaminat a denunciar que el tema basc ha passat intencionadament per davant d’allò més necessari: reformar el sistema de finançament de les autonomies per garantir els drets fonamentals dels ciutadans. Perquè ens entenguem, és com si davant d’un suposat naufragi els equips salvavides preferissen pujar al bot aquells que estan flotant a l’aigua amb un flotador salvavides i deixessen esperant aquells que xipollegen cansats, ja que només es valen del seu cos per no enfonsar-se.
A l’Estat Espanyol conviuen les comunitats de règim foral amb les de règim comú. Euskadi compta amb un bon sistema de finançament que actua de salvavides, mentre altres territoris pateixen diàriament les conseqüències de l’infrafinançament. Aquesta condemna del Govern espanyol provoca que territoris com el valencià només puguen prestar els serveis essencials que l’Estat li encomana endeutant-se una vegada i altra o mitjançant el Fons de Liquiditat Autonòmica, préstecs amb els seus propis diners que més tard hauran de tornar. I amb interessos.
El mateix PP que ha decidit tramitar d’urgència la quota basca porta tres anys de retard amb la reforma de la llei de finançament territorial. Els valencians som els últims en inversió per habitant: 200 euros menys que la mitjana estatal, 728 euros que la comunitat millor finançada del règim comú i 2.500 euros menys que les de règim foral. La situació és, senzillament, insostenible.
Quatre anys de majoria absoluta al Congrés i l’aprovació dels últims pressupostos han tornat a demostrar que el PP es cobra molt cars els flotadors salvavides encara que un territori s’enfonse. Descartem, per improbable, que el PP s’haja convertit al nacionalisme basc i entendrem que l’única explicació possible és que el PP torna a salvar-se a si mateix.
Dijous passat no només es va aprovar la quota basca, també es van aprovar els pressupostos generals de l’Estat de 2018 en diferit. Amb aquest moviment, Rajoy està comerciant directament amb els drets de la ciutadania, s’està comprant el seu propi salvavides per seguir un any més a la Moncloa. Un salvavides que paguem tots.
En la passada sessió de control al Govern, Montoro ens demanava propostes per resoldre l’injust sistema de finançament territorial. Totes les nostres propostes poden resumir-se en tres: volem que el poble valencià reba el finançament que li correspon -com marca l’article 156 de la Constitució-, que es condone la part del deute que tenim amb l’Estat procedent de l’infrafinançament acumulat i que s’aborde una reforma constitucional que incloga explícitament un model de finançament per a les comunitats de règim comú que garantisca que els drets fonamentals de les persones estaran coberts, independentment del territori en què residisquen. Independentment de la conjuntura política.
Els valencians dediquem el 25% del nostre pressupost a pagar les conseqüències del maltractament financer i això atempta directament contra l’autogovern i la qualitat dels serveis públics. Contra els nostres drets com a persones. No necessitem que ens rescaten, necessitem que ens donen el que legítimament és nostre.
Pot que haja sorprès la votació de Compromís a la tramitació exprés de la auota basca, encara que la nostra posició siga perfectament coherent amb el nostre principal objectiu al Congrés: volem situar l’agenda valenciana allà on no ha estat mai i fer que els valencians visquen millor. Si algú no entén per què fem això, el motiu és molt senzill, a nosaltres no ens diu ningú des de Madrid què hem de votar. Seguirem sorprenent.
[Article publicat originalment a El Mundo]