Viatge a Al-Aaiun dels parlamentaris Joan Baldoví (Diputat), Jon Iñarritu (Diputat), Jokin Bildarratz (Senador) i Joan Josep Nuet (Diputat) en representació de l’Intergrup Parlamentari d’Amistat amb el Sàhara Occidental
Introducció: Situació i perspectives en el Sahara Occidental
Avui dia, 38 anys després de l’inici del conflicte del Sàhara Occidental i de l’ocupació de l’antiga colònia espanyola per Hassan II en 1975, la situació no ha variat significativament. Els refugiats segueixen confinats en els campaments, l’ocupació s’ha anat consolidant i el Pla d’Arranjament aprovat per l’ONU en 1991 segueix en punt mort.
Des que el Regne del Marroc i el Front Polisario acordaren buscar una solució al conflicte en el marc de l’ONU fa ja 22 anys, aquest organisme ha presentat cinc plans diferents per desbloquejar la negociació entre les parts. El fracàs ha estat notori com a conseqüència de les dilacions que han servit per guanyar temps i mantenir una ocupació de facto del territori.
Des de llavors, els únics moviments diplomàtics es produeixen entorn de l’estatut d’autonomia proposat pel Marroc i, sobretot, a la resolució adoptada pel Consell de Seguretat del 30 d’abril de 2007, en la qual es plantegen negociacions directes entre les parts per a una solució política i mútuament acceptable que conduïsca a la lliure determinació del poble del Sahara Occidental.
Els factors polítics com la fi de la guerra freda, els atemptats de l’11-S, els atemptats jihadistes de Casablanca en 2003 i la guerra llançada contra el terrorisme per EUA van donar motiu a un nou escenari internacional. Les primaveres àrabs i la guerra de Líbia han produït una nova desestabilització de la zona del Magrib amb l’aparició de nous grups terroristes i el conflicte militar de Mali.
El Marroc s’ha convertit en l’aliat estratègic i incondicional d’Occident en el Magrib, on conflueixen els interessos de França i Estats Units, i Espanya. La independència sahrauí significaria una crisi de legitimitat per a la monarquia de Mohamed VI.
França, que compta amb el seu dret de veto en el Consell de Seguretat, ha estat i és un aliat incondicional del Marroc en un àrea vital des del punt de vista econòmic, estratègic i militar. Al mateix temps, la Unió Europea ha reforçat les seues relacions econòmiques, agrícoles, pesqueres i comercials derivades de l’acord de cooperació amb el Marroc.
Les reserves pesqueres i les mines de fosfats sahrauís, així com la possible existència de jaciments petrolífers al seu territori, són claus en el desenvolupament del conflicte. Tota una riquesa explotada avui per empreses marroquines, americanes, franceses i espanyoles.
L’estancament del conflicte explica l’esclat contestatari a Al-aaiun, que obeeix a la frustració dels sahrauís després de tants anys esperant una solució que no arriba.
Fa un any i mig, el desallotjament sagnant del campament de Gdéim Izik, la consegüent repressió deslligada per les tropes marroquines a Al-Aaiun, i la vaga de fam sostinguda per Aminetu Haidar per la llibertat de tornar a la seva pàtria i contra la vulneració dels drets humans, van tornar a posar en el mapa dels conflictes oblidats al Sahara Occidental.
No és casual que la protesta s’haja estès Al-Aaiun i a Villa Cisneros com la pólvora. No només en els camps, també a les ciutats, els sahrauís viuen dies amargs i es mobilitzen pels seus drets socials i polítics.
La fractura social mostra que el conflicte està entrant en una nova fase, en una fase creixent. Les protestes són cada vegada més fermes i la repressió més violenta. El protagonisme passa als activistes socials, sindicalistes i defensors dels drets humans, mentre el Front Polisario i els seus dirigents en l’exili passen a un segon pla, mantenint les seues responsabilitats en la negociació diplomàtica, la direcció militar i la solidaritat amb els seus compatriotes als territoris ocupats, on la població local està en minoria al seu propi territori.
Més de 300.000 colons marroquins s’han instal·lat a la zona, amb avantatges socials facilitats pel Govern marroquí i el poble sahrauí sofreix la discriminació, l’atur, la pobresa, el desarrelament i la vigilància constant de les forces de seguretat marroquines.
L’atur colpeja als treballadors sahrauís als territoris ocupats fins a aconseguir un 60% i triplicant la mitjana del conjunt de la població. Mentrestant, els refugiats segueixen vivint sense aigua corrent ni electricitat, dependents de l’ajuda internacional i en condicions cada vegada més precàries.
En aquestes condicions, el descontent i la desesperació creixeran entre els joves refugiats, sense treball i sense perspectives. Hi ha tota una generació que ha nascut en els camps de Tinduf i que no coneix la seua terra més que pels relats dels seus pares i avis.
Finalment, la crisi econòmica que afecta moltes famílies espanyoles està reduint les possibilitats d’acolliment de xiquets sahrauís per a les vacances d’estiu. La cooperació també s’ha reduït de forma dràstica.
En 2011, la primavera àrab va sorprendre al món, portant aires nous en una regió assetjada per la pobresa. Els profunds canvis registrats a la zona contrasten amb l’immobilisme en el Sahara, on la mobilització ha estat i és reprimida amb brutalitat.
El contenciós del Sahara Occidental és un anacronisme al segle XXI. Un problema de descolonització encara pendent que es complica amb l’ocupació del territori per part d’un altre país. La persistència del conflicte perllonga una situació d’enorme penúria per al poble sahrauí, afebleix el desenvolupament econòmic i democràtic del Marroc, i impossibilita la integració regional del Magrib. Tot això afecta a la pau i a la seguretat en el nord d’Àfrica i repercuteix profundament en les relacions entre els països del Magrib i de la zona amb els seus veïns europeus.
L’única cosa que segueix obert en aquest moment és la possibilitat d’una revisió del mandat de Nacions Unides a la MINURSO que en 2013 compleix 22 anys. És clau el suport a l’atribució de la competència de supervisió dels drets humans.
Sobre la posició d’Espanya conflueixen, d’una banda, la pressió d’un deute històric heretat del franquisme i, per un altre, la importància estratègica del Marroc en la política exterior espanyola.
La relació hispano-marroquina ha estat una de les dimensions claus de política exterior espanyola, en la qual conflueixen tant qüestions econòmiques com geoestratègiques. El Marroc administra els recursos naturals del Sàhara Occidental entre els quals s’inclouen els caladors marítims de gran importància econòmica per al sector pesquer espanyol. A més, la ubicació geogràfica del país alauita el converteix en un estat clau per controlar tant els fluxos d’emigració cap a Europa com els grups de terrorisme islàmic.
És clau mantenir els compromisos d’Estat adquirits com a Administració responsable del territori i mantenir el seu suport al legítim dret d’autodeterminació del poble sahrauí, en compliment de les pròpies resolucions de l’ONU i conforme al Dret Internacional.
La voluntat de cooperació amb el Regne del Marroc ha de ser compatible amb aquesta responsabilitat, més encara quan aquell país és el principal receptor de l’ajuda espanyola al desenvolupament. Tant el Marroc com Algèria han de ser socis estratègics.
Cap prendre iniciatives polítiques perquè les parts, el Marroc i el Front Polisario, però també Algèria i Mauritània, es posen d’acord sobre els termes d’un referèndum. I, paral·lelament, exigir a l’ONU que assumisca les seues responsabilitats i garanteixi el respecte del dret internacional.
Hem de demanar als governs del Marroc i Algèria que treballen conjuntament en la resolució del contenciós sahrauí, en el marc de la integració regional magrebina i en col·laboració amb la Unió Europea i amb la Unió Africana.
Hem d’intensificar la col·laboració amb el Front Polisario i l’ajuda als campaments de refugiats sahrauís. És necessari el reconeixement de la República Àrab Sahrauí Democràtica i exigim la posada en llibertat dels presos sahrauís empresonats per l’exercici dels seus drets i llibertats fonamentals.
El govern ha de promoure acords amb el Regne del Marroc a fi que es permeta visitar sense restriccions els territoris sahrauís ocupats a delegacions parlamentàries i d’organitzacions no governamentals espanyoles, a fi d’apropar-se a la realitat actual dels ciutadans sahrauís als territoris esmentats.
Finalment, fa falta revisar les vendes de material bèl·lic en el marc de la vigent llei de comerç d’armes i del Codi de Conducta de la Unió Europea.
ANNEXOS
El dret internacional empara el dret d’autodeterminació del poble sahrauí. Existeixen precedents d’altres processos de descolonització i independència, alguns d’ells molt recents, demostrant que aquesta via és possible.
La lliçó més clara i optimista per als sahrauís és la de Timor-Leste. Antiga colònia portuguesa, Timor-Leste també va ser qualificat de “territori no autònom” pel Comitè de Descolonització de l’ONU. Quan Portugal es va retirar del territori, el país va ser envaït per Indonèsia en 1975. Després de la caiguda del general Suharto, Indonèsia va acceptar celebrar un referèndum d’autodeterminació. Finalment, en 1999 Indonèsia es va retirar i el referèndum va portar la independència de Timor-Leste, que en 2002 es va convertir en el primer Estat creat al segle XXI.
Més recent ha estat la independència de Sudan del Sud en 2011, aprovada en referèndum. I hi ha altres casos, com el de Xipre –encara que la part grega va rebutjar la unificació- i el de Kosovo, que autoproclamà la seua independència en 2008.
EL PAPER D’ESPANYA
Espanya segueix sent la potencia administradora del territori del Sahara Occidental. Encara que el Marroc envaís la regió en 1975, aquest fet no el converteix en potència administradora. Un dictamen jurídic emès per Nacions Unides en 2002 —conegut com a Dictamen Corell— assenyala que, en els Acords de Madrid, Espanya no va cedir la sobirania sobre el territori al Marroc ni tampoc va atorgar a cap dels països signataris (el Marroc i Mauritània) la condició de potència administradora.
El Sahara Occidental és, per tant, un “territori no autònom”, segons defineix l’ONU als territoris pendents de descolonització en virtut de la Resolució 1514, de 1960. Segons aquest estatus, la metròpoli no pot cedir unilateralment l’administració del territori. El dictamen elaborat en 2002 pel llavors sotssecretari general de l’ONU Hans Corell indica de forma taxativa que “el Marroc no figura en la llista de potències administradores elaborada per l’ONU”. No existeix cap país ni organització del món que reconega la sobirania de Rabat sobre el Sahara Occidental.
PLA BAKER II
El pas més significatiu es va donar en 2003, quan el Consell de Seguretat va aprovar per unanimitat el Pla Baker II. Aquest Pla de Pau per a la lliure determinació del Sahara Occidental contemplava la celebració de dos processos electorals: un per triar als membres de l’Assemblea Legislativa i al Cap Executiu de l’Autoritat del Sahara Occidental. El segon procés electoral decidiria sobre l’estatut final del territori en un termini de quatre a cinc anys a partir de la seua aplicació. Mentre el Front Polisario anunciava la seua disposició a explorar aquesta nova via, el Regne del Marroc la va rebutjar categòricament.
TROBADES AMB AUTORITATS DEL REGNE DEL MARROC
– Wali (Governador) d’Al-Aaiun: Khalil Dkhil. Amb una àmplia representació de dotze caps de tribus sahrauís
– Alcalde de la Ciutat d’Al-Aaiun, Hamdi Rachid, amb part de l’equip de govern de la ciutat i parlamentaris sahrauís al parlament marroquí.
TROBADA AMB LA MINURSO
Cap delegació Minurso, Wolfgang Weisbrod-Weber
Responsable d’informació, Enrico Magnani
Cap de personal: Alexander Ivanko.
TROBADA AMB ASSOCIACIONS DE DRETS HUMANS DE LA SOCIETAT CIVIL SAHRAUÍ
CODESA – Col·lectiu sahrauí de defensa dels drets humans que presideix Aminetu Haidar.
ASVH. Associació sahrauí de víctimes de la violació dels drets humans que presideix Brahim Dahan.
Consell Nacional de Drets Humans a Al-Aaiun que presideix Salem Cherkaoi
Associació Marroquí de drets humans- AMDH- Hamoudi Igulid.
CODAPSO- Comitè de defensa del dret a l’autodeterminació- amb Mohamed Dadach.
CSTS- Confederació Sindical Sahrauí- Sidahamed Daya.
Comitè de familiars de presos polítics sahrauís.
Fòrum de la dona sahrauí
Associació d’advocats sahrauís.
Comitè de protecció dels recursos naturals sahrauís
RECOMANACIONS I CONCLUSIONS DE LA DELEGACIÓ PARLAMENTÀRIA
1. És necessari que delegacions parlamentàries i d’organitzacions no governamentals puguen visitar el territori de Sahara Occidental de forma assídua i regular.
2. Existeixen greus problemes de drets polítics d’associació i manifestació dels ciutadans sahrauís que clarament es manifesten en contra de l’ocupació marroquina i pretenen exercir el dret d’autodeterminació del poble sahrauí segons les resolucions de l’ONU.
3. Hem detectat greus problemes socials de falta d’ocupació i atur massiu entre la població sahrauí que crea una deterioració de les condicions de vida en general d’aquest col·lectiu.
4. Hi ha una situació de vulneració de drets humans pel que fa als presos polítics sahrauís en presons del Marroc.
5. Hi ha un problema de desapareguts i s’han començat a trobar en els últims temps fosses comunes amb persones sahrauís torturades i assassinades.
6. Hi ha en general a la ciutat d’Al-Aaiun un clima asfixiant de presència militar, policial i paramilitar, especialment en aquells barris de la ciutat de majoria sahrauí.
7. Hi ha una situació en general de falta d’accés a les riqueses naturals del Sahara Occidental per part de la seua població autòctona, parlem de pesca i mineria essencialment, explotades per empreses marroquines i d’altres països.
8. La falta de mitjans materials i les limitacions del mandat de l’ONU de Minurso és greu, ja que hauria de disposar de capacitat operativa per a l’observació i actuació en defensa dels drets humans mentre no es realitza el referèndum d’Autodeterminació.