Hui he estat a Gandia. He volgut estar del costat de la raó i en contra de la intolerància, la burrera i la “poca substància”.
L’alcalde de Gandia se li ha ocorregut llevar una escultura d’Antoni Miró, que representa la batalla d’Almansa i traslladar-la a un altre lloc. Un antoix que li costarà al poble més de 100.000€. Amb tantes coses com n’hi ha a fer a un poble, amb tanta faena que té un alcalde i perd el temps en coses com esta. I a més, com queda ara més clar que mai, els efectes de la derrota d’Almansa i el Decret de Nova Planta seguixen vigents en terres nostres. Seguim castigats pel govern central amb un mal finançament i unes inversions molt per baix de la mitjana. La comissió d’experts nomenada per les Corts avalua eixe infrafinançament en uns 13.000 milions d’€, només en els últims 10 anys. Per això he estat hui amb la gent de Compromís de Gandia i la Safor, i altres formacions, per donar suport a un acte de trellat: que deixen l’escultura en el seu lloc i es preocupen per altres temes molt més urgents i necessaris per als ciutadans.
Després hem anat al Teatre del Raval, seu permanent de “Pluja Teatre”, una companyia pionera del teatre en valencià. Estan tancant el teatre, un més que tanca, fruit, sobretot, dels incompliments i els retards de les administracions, fonamentalment de l’ajuntament de Gandia, que permet que es tanque un lloc màgic per on han passat milers i milers de xiquets que, durant una estona, han viscut les aventures més sorprenents de la mà de la bona gent de “Pluja Teatre”.
Feia pena passejar pel seu magatzem ple de records. Titelles, objectes, vestits, cartells, dracs i princeses… ja definitivament muts. Vora 40 anys de la vida d’una companyia estaven exposats en aquell humil magatzem.
Remirant amb un dels seus actors, hem vist un cartell fet a mà (així havia d’anar la cultura en aquells incerts i esperançadors anys setanta) d’una de les seues obres primerenques “Sang i ceba”. El cartell m’ha portat, de sobte, a la tardor de l’any 75, quan el dictador agonitzava, i jo era un xicon de setze anys curiós que, recorde, vaig anar a l’institut “Joan Fuster” de Sueca (aleshores Matemàtic Marzal), amb jaqueta i corbata per vore una obra de teatre “El Supercaminal” que feia referència al negoci de l’autopista A-7, que vora 40 anys després, encara estem pagant i repagant. Aquell dia, gràcies al teatre, una escletxa es va obrir en el meu cervell gràcies al text i el treball d’aquells saforencs voluntariosos i entusiastes. I hui he tingut l’oportunitat de recordar-ho amb ells. Seguixen sent els mateixos joves entusiastes. Perquè tot i tindre un regust d’amargor veient que es tanca el seu teatre, i amb ell tota una etapa de la seua vida, tot seguit m’han dit que tanca un teatre però seguix la companyia. Bon vent amics de “Pluja Teatre”. Sempre tindre un gram d’agraïment per a vosaltres que em vau ajudar a obrir els ulls.