L’escriptor saforenc Josep Piera em va dedicar ahir al seu article del diari Levante-EMV, unes paraules amables, sensibles.
Però, al mateix temps, aprofità per fer una descripció de dues maneres d’entendre el fet de ser valencià. Els de les persones que de veritat ens estimen esta terra on ens ha tocat viure i n’estem orgullosos del llegat que han deixat les generacions que ens han precedit. I la dels que directament han desertat i, fins i tot, odien tot allò que significa ser valencià. Només ho utilitzen -i ho han utilitzat- per arrapar vots, apel·lant a conflictes fantasmagòrics, creats únicament per dividir-nos, traure’n profit electoral i perpetuar-se en els càrrecs.
De què ens ha servit als valencians 35 anys de pegar-se palmades al pit i d’ofrenar glòries. De què ens ha servit als valencians ser tan dòcils amb els dos partits que han monopolitzat la política espanyola i valenciana. De res. Al capdavall som més pobres que la mitjana, som campions en el deute, tenim més parats que la mitjana i pitjors serveis…
Ser valencià és bregar tots els dies perquè els teus tinguen el mateix que tots. No més però tampoc menys. Ser valencià es voler un finançament digne que et permeta prestar els serveis que necessiten els teus. Ser valencià és exigir que ací s’invertisca el mateix que en altres llocs, perquè això són escoles, hospitals, centres de salut, carreteres, infraestructures.
Ser valencià és també ser respectuós amb les teues tradicions. Ser faller, o gaiater, o moro, o cristià, o foguerer o no res. Perquè d’això es tracta. Ser valencià és també ser respectuós amb els que no pensen com tu.
Ser valencià és respectar als qui diem “bon dia” no contra ningú, sinò perquè aixì ens ho van ensenyar les nostres mares i als que no ho diuen perquè les seues mares no els ho van ensenyar. Ser valencià és, en definitiva, voler sumar totes les sensibilitats per ser un poble que tinga un pes i es faça respectar.