Vaig nàixer a finals dels anys 50 (1958). Recorde que a l’hivern en ma casa, als primers anys 60, només hi havia o estufa de llenya o una “copa”, un braser que cremava carbó (molinà) i que les dones encenien amb espigons de dacsa a la porta del carrer. Quan estava en brases es posava baix de la “mesa camilla” i allí s’arrecerava tota la família per calfar-se en les dures nits de l’hivern. La resta de la casa estava gelada. Encara recorde com notava la gelor dels llençols quan ens posàvem al llit. Eren altres temps, era el que hi havia en la majoria de cases.
Doncs bé, ahir es va debatre una proposta per prevenir la pobresa energètica. M’hauria agradat intervindre, però no vaig poder perquè només podien parlar 3 diputats del Grup Mixt i jo era el més xicotet. Però no he volgut deixar passar l’ocasió per parlar d’un tema que ens transporta a temps passats amb tota la cruesa.
Hui hi ha gent que està patint -novament- pobresa energètica. Gent que no pot calfar sa casa en hivern perquè, o bé necessita els pocs diners que té per a menjar o bé, simplement, perquè no en té, de diners.
Al voltant del 10% de les llars (uns 4 milions de persones) no poden pagar la factura enegètica per mantenir sa casa a una temperatura adequada o ha de pagar una part excessiva dels seus ingressos per poder fer-ho. I es preveu que en 2014 puge fins al 15%.
I això en un país en què la llum és de les més cares d’Europa (gràcies a les polítiques que han dut a terme els últims governs) i hui mateix s’anuncia una nova pujada per a gener.
Estem arribant a extrems que mai hauríem pensat que arribaríem i per això cal fer alguna cosa i els ajuntaments no donen abast.
Malauradament, alguns -el PP- estan únicament pendents que els grans oligopolis energètics seguisquen guanyant diners a cabassos immunes del tot al sofriment de la gent.
Evidentment, el PP va votar-hi en contra.