I, de repent, un silenci impressionat i corprenedor, ha envaït tota la plaça abarrotada de gent. Només esgarrat pels aplaudiments i els crits unànims de “Cotino dimissio!”.
Hui he estat a València, a la plaça de la Mare de Déu. Com milers i milers de valencianes i valencians, he volgut estar per recordar les persones que van faltar i per exigir responsabilitats a uns covards indignes que mai han volgut assumir-la.
Hui la societat valenciana ha reaccionat i reparat, parcialment, l’oblit en què havia quedat aquell tràgic accident. Només la perseverança dels familiars, que han mantingut viva la flama del record manifestant-se el 3 de cada mes, han fet possible que els valencians eixirem de l’amnèsia col·lectiva.
I també el xicotet miracle que, cada diumenge, obra Jordi Évole i el seu “Salvados”.
Hui la societat valenciana ha fet justícia. (Per cert hem trobat a faltar “Canal 9”. Com sempre.)