Hui, a la fi, Rajoy s’ha materialitzat en carn viva davant del Congrés. Durant un matí ha eixit de la pantalla de plasma on, habitualment, se sent més segur i ha comparegut amb motiu de la Cimera Europea del 14 i 15 de març. Quasi un mes després!
Li he recriminat que és un president que s’amaga, que li agrada jugar a amagar-se (a “l’escondite”). S’amaga del Parlament, dels periodistes, de la gent i preferix contestar a través d’una freda pantalla de plasma.
Després li he fet quatre preguntes, donat que la Comissió Europea està demanant més sacrificis i, sembla, que divendres de la setmana que ve anunciaran noves mesures. Reformes en diuen ells, contrarreformes diria jo. Por en fan. Perquè esta última cimera tampoc ha aprovat mesures que vagen en la línia d’incentivar el creixement, de reduir el desempleament. Ells, els que manen a Europa, els que ningú no ha triat en cap elecció (FMI, BCE) tot ho fien a reduir el dèficit, a les reformes estructurals que no estan aconseguint una altra cosa que sofriment. Portugal i Grècia en són exemples ben eloqüents.
Li he preguntat:
1. Si van a haver més retallades.
2. Si hi ha perill que ací passe el mateix que a Xipre.
3. Si la “troika” li ho mana, imposaria un impost als dipòsits bancaris?
4. Per a quan les polítiques d’estímul al creixement?
No m’ha contestat res de nou, ha insistit en les seues receptes, en el seu “credo”: que les retallades i les reformes donaran fruit i es vorà l’any vinent. Ah, i també que no aconseguim congeniar tot i que ell ho intenta. Què hi farem? Som ànimes condemnades a no entendre’s.
Vos deixe el vídeo de tres minutets (els que m’han deixat) per si teniu ganes de vore’l.