Que un valencià d’Almenara haja tornat a sentir, estos dies de Nadal, d’un agent de l’autoritat allò de: “A mí hábleme en español que aquí estamos en España”, vol dir que alguna cosa no s’ha acabat de tancar bé en l’estat.
Que els qui parlem valencià hàgem d’estar permanentment alerta per reivindicar un dret, tan elemental com parlar la llengua que ens van ensenyar els nostres pares, denota una anomalia important en esta democràcia.
Alguns, els qui pretenem estimar, educar, estudiar, llegir, pensar o parlar en valencià, tenim un problema d’encaix. I no per culpa nostra. Jo ho deia Joan Fuster: “A tot estirar, sóc «nacionalista» en la mesura que m’obliguen a ser-ho (…) Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda i corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.”
Per això, perquè m’obliguen a ser nacionalista valencià, demà mateix presentaré una pregunta al ministre de l’Interior. Perquè no vull -no volem- ni l’oprobi ni la submissió.
En l’any que Al Tall anuncia la seua retirada, la cançó del “Tio Canya”, que ens va ensenyar a tindre la cara ben alta, continua tenint tota la vigència i, per tant, no podem -no hem de- retirar-la. Ans al contrari, en dies com hui, l’hem de tindre més present que mai.