Esta setmana, com que no hi havia plenari al Congrés, l’he dedicada a la meua circumscripció, que no és només València, sinó la que està compresa entre els rius Sénia i Segura. Per això he estat dimecres al sud, a Alacant, Elx i Oriola, i dijous al nord, a Castelló, presentant les esmenes de Compromís-Q als pressupostos de l’Estat més injustos, i això ho diem com a ciutadans i com a valencians. Demà començarà la discussió de les esmenes i ja us ho contaré esta setmana.
Però dins dels nombrosos actes que tenia programats hi ha hagut un que m’ha agradat especialment. Divendres estava convidat a l’institut “25 d’abril” d’Alfafar a un acte amb estudiants per contar què fa un diputat, quina és la faena que fa. Va ser un acte molt interessant, sobretot per la participació dels estudiants i perquè és bo que els polítics ens acostem també als ciutadans més joves. Preguntaren molt i amb molt, molt de trellat. Parlàrem de la crisi, de les alternatives que proposem, de la utilitat de la faena d’un parlamentari. em quede però amb la pregunta que em va fer un jove estudiant de 2n de batxillerat: Què pot fer un jove per ajudar a canviar les coses, per participar?
Em va agradar molt la pregunta, sobretot perquè demostrava que, lluny de voler ser espectador, aquell estudiant volia ser protagonista del seu futur. Li vaig respondre que hi havia molts camins per participar: afiliar-se a alguna de les organitzacions polítiques juvenils, o participar en les diverses associacions del seu barri, poble o ciutat; o ser actiu en les xarxes socials, opinant, denunciant, compartint; o llegir, estudiar, discutir, formar-se…. tot abans que adormir-se, que ser espectador passiu de les coses que passen al seu voltant i que, vulga o no, l’afecten de manera inexorable.
Amb esta i les altres preguntes, els joves estudiants em van demostrar que estan lluny de la imatge de menifotisme que de vegades ens donen els mitjans, que estan cada dia més informats, sobretot per les xarxes socials, i es preocupen dels problemes que ens afecten a totes i tots. Me’n vaig anar content, amb una joventut així l’esperança és possible. I amb uns professors i professores com els que vaig conéixer, també.