Recorde perfectament aquella nit. Jo era un xicon ple d’ideals, d’esperances, d’ingenuitat, de força. Aquell era un moment, 1977, en què tot estava per fer i tot semblava possible. I els carrers, les universitats, les fabriques bullien d’activitat.
De sobte, les ràdios començaren a emetre notícies d’aquella salvatjada i la gent quedà paralitzada per l’horror. Recorde perfectament els sentiments de ràbia, d’estupor, d’incredulitat que vaig tindre. Era com si, en un moment, la dictadura haguera tornat novament pegant sarpades i emportant-se vides. Encara conserve un xicotet diari on, en una fulla de llibreta, expressava tota la repugnància, tota la indignació, tota la ira que vaig sentir en aquell moment. Tanmateix, vaig acabar aquell xicotet escrit amb un contundent:”No podran amb nosaltres, la llibertat i la democràcia acabaran guanyant”.
Hui ho he tornat a recordar i em quede amb aquella ultima frase que crec que simbolitza el millor homenatge a aquelles persones que moriren aquell dia de gener.