He tingut la immensa sort d’haver conegut Paco Burguera, un valencià que ha viscut eixa condició amb cor i fetge.

Deia Joan Fuster: “No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble“. I aquesta obssesió és la que va acompanyar tota la vida del meu paisà Paco Burguera. Com molt bé deia la seua filla Ma José, davant el president de la Generalitat, Ximo Puig, i l’alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, ell ara estaria ben orgullós que persones que tenim ben present l’estima per la nostra gent i el nostre País, estem al capdavant de les institucions valencianes i de moltíssims ajuntaments al llarg d’eixe xicotet i allargassat país de les valencianes i els valencians.

Com a diputat, en les Corts constituents, no va trair els valencians quan es va debatre la via amb la que havíem d’accedir a la nostra autonomia. Li va costar la defenestració i el seu pas al grup mixt.

Com a polític, va voler crear una opció valencianista moderada en el centre valencià i això li va costar el seu patrimoni. Ell sempre va tindre en compte les paraules de Fuster, de qui va ser coetani i amb qui va mamprendre projectes comuns, aquelles que hem repetit moltíssimes vegades: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta en contra nostra”· Un aforisme que, a hores d’ara, està ben present i ben actual. I que Burguera va intentar remarcar, amb la seua faceta de periodista, amb els seus articles en diferents diaris, com “El País”, “Levante”, “Diario de Valencia” i altres. I també amb els seus llibres.

Recorde que, sempre que ens véiem, em preguntava si encara estava penjat el seu article al bar “Manolo”, un bar tot just darrere del Congrés. En ell, Paco Burguera, que durant uns quants anys va ser cap de premsa de CiU, feia una comparança amb les esplèndides mandonguilles que s’hi servien i les mandonguilles polítiques que s’hi guisaren al caliu d’inacabables tertúlies entre diputats i periodistes. Dimarts hi aniré per comunicar-los el traspàs.

He tingut la immensa sort d’haver conegut Paco Burguera, un valencià que ha viscut eixa condició amb cor i fetge. I per això un bon grapat de persones que ara estem en política, ens sentim hereus de la sembra que feren persones com Paco Burguera en els anys més difícils. Si sóc polític, si sóc valencianista, és en gran mesura a persones com Burguera i Fuster, que saberen ser fidels al poble valencià fins al final.

Bon viatge Paco, segur que hi haurà un lloc per a tu en el cel dels bons valencians.