Hui fa vint anys de la mort de Joan Fuster. Ho recorde bé perquè, paradoxes de la vida, jo estava molt feliç i orgullós aquells dies, feia només quatre dies que havien nascut les meus filles bessones: Roser i Andrea, que acaben de celebrar el seu 20é aniversari. Coses de la vida, uns se’n van per deixar lloc als que vénen.
Ho he dit moltes vegades, jo sóc polític, jo em vaig interessar fa molts anys per la política, perquè homenots com Fuster en van despertar el sentiment de l’estima pel meu País, per la meua gent, per la meua llengua.
Sentiment que jo he intentat despertar, també, en les meues filles. I -crec- que conjuntament amb sa mare, ho hem aconseguit. Crec que és un sentiment bell, contribuir a la riquesa i la pluralitat d’este món des de la nostra perspectiva de valencians, tot respectant els altres móns, el món sencer.
Per això és bonic seguir el fil de les generacions que ens han precedit, sentir-nos agraïts del seu llegat. I el llegat de Fuster, eixa flama que va encendre ara fa cinquanta anys amb “Nosaltres els valencians” i amb altres llibres excel·lents, va prendre en la generació posterior i seguix transmetent-se a les noves.
Ahir, al Congrés, votàvem per triar els nous consellers de RTVE amb majoria absoluta i sense consens, començant així l’assalt a la televisió pública. Assalt que ja s’havia produït fa anys a la televisió valenciana, per convertir-la en una titella al servei del partit que governa la Generalitat.
Per a Fuster i per a molts valencians Canal 9 representà una esperança d’un mitjà públic, independent i al servei del poble valencià, una esperança que, entre els uns i els altres, es van encarregar de marcir. Però no hem de baixar els braços i deixar-nos portar pel desencís, entre totes i tots hem de fer possible que hi hagen mitjans públics, plurals i independents. I també valencians.
Vos deixe la meua intervenció i un aforisme de Fuster:
“No desertes: rebel·lat’t. Si pots, clar.”
I nosaltres podem.