Sí, he tornat a vore la llum. Feia temps que veia les cares desdibuixades, les muntanyes en només dues dimensions, els paisatges esmorteïts. Ahir, però, em van destapar l’ull que m’havien operat (l’altre me’l van operar fa un mes) i la primera sensació que vaig tindre en tots dos casos, era que tornava a vore els colors com feia anys que no els veia. El roig era roig, el verd, les muntanyes, la mar, l’horitzó, les cares. Tot se m’ha fet més diàfan, més clar, més precís, més profund. Veure la Serra de Corbera en tres dimensions. Albirar el Benicadell des d’Alzira. Divisar un vaixell que acaba d’eixir del port de València. Reconèixer a distància la cara amable d’una amiga…
Sí, tinc la sensació que, de sobte, he recuperat el sentit de la vista en tota la seua plenitud, sense tels que l’enterbolisquen. I la veritat és que és un goig tornar a veure el món amb uns colors tan intensos, tan alegres, tan vius, tan bells, malgrat les males persones que volen que tornem al blanc i negre. Ara m’hi voré millor per reconèixer les males intencions dels personatges que ens volen furtar el sol posant impostos a l’energia solar, destrossar el paisatge amb el fracking, embrutar la mar amb les prospeccions del petroli.
El meu agraïment al meu paisà, Juan F. Navarro, que m’ha permés recuperar plenament el miracle de la vista.