He començat el dia amb un tuit: “Hui pot ser un gran dia. Rouco se’n va“. I efectivament ho ha sigut. Rouco se n’ha anat i ha plogut al meu país. I a Sueca. Es pot demanar més? No, per a mi ja n’hi havia prou. Però el dia encara no havia acabat…
De matí sessió de control i reunions, de la vesprada comissions i, en acabar, m’he quedat al despatx fins vora les nou preparant els discursos de demà. M’ha telefonat Pep, l’assistent, dient-me que estava en una taula al “Navaleno”, un bar de poble al bell mig de Madrid, molt a prop del Congrés.
A l’hivern exposen caixons de taronges i a l’estiu melons, i el menjar és cassolà: pintxos de truita de creïlles, de xorisso, de salsitxa, braves o calamars. Ah, i els dies de futbol, pipes i cacau pertot arreu.
Quan he arribat, Pep ja estava veient el Barça-Manchester City. M’he assegut a la taula on ja hi havia alguna gent. Havíem decidit sopar al bar, veient el futbol, perquè teníem la nevera buida.
I, de repent, la nit ha esdevingut màgica, surrealista. En un moment ens hem ajuntat en la mateixa taula un grup absolutament peculiar, per posar un adjectiu amable. Un tunisià que parlava àrab, francés, italià, castellà i un poc de txec, bevent un got de vi i menjant cacau, que se sabia els noms de tos els jugadors. Un burgalés del Barça que coneixia les alineacions del València dels anys 60 i 70 i recordava a Puchades, el mític jugador de Sueca. Un psicoanalista madrileny (amb cognom valencià) jubilat que ens ha sorprés dient-nos que en aquells temps ell feia ioga i ara es dedica a escriure i a assistir a tertúlies literàries. Pep, un seguidor convençut del Barça. I jo, un aficionat discret del València, del Llevant, del Vilarreal, de l’Elx i ara, gràcies al meu amic Toni Arques, fins i tot de l’Hèrcules. En definitiva, de tots els equips valencians. Bé, ho confesse, a mi el que més m’agrada de tot és que perda el Madrid.
Durant un parell d’hores hem mantingut una conversa divertida, caòtica, mestissa, en la que cadascú deia la seua i tots ens enteníem i ens réiem. Converses que començaven i acabaven en segons. Kempes, Messi, Shakira i Piqué, Waldo, els moros i els berbers, la tertúlia de l’Ateneu, l’islam i el cristianisme, Sueca, Puchades i l’arròs i mil coses més.
Sovint, això és Madrid, un lloc on quasi ningú és de Madrid i on s’aplega gent de tots els indrets.
Definitivament, hui a Madrid ha sigut un gran dia.