Hui al Congrés compareixia Rajoy per informar dels acords del Consell Europeu. Bé, acords gairebé cap, avanços imperceptibles. Bones intencions, paraules gastades i envellides de tant de repetir-les. I poca cosa més.
Per això, Rajoy, després d’un discurs anodí i extremadament curt (18 minuts), s’ha centrat, en les rèpliques, a parlar de coses com la prima de risc, l’augment de les exportacions, o que ja no es parlava de rescat ni de l’eixida de l’euro. Ha evitat, deliberadament, parlar de les persones.
Per això, hem centrat tot el nostre discurs a parlar de les persones. He contat la història d’Isabel, una xica de 25 anys d’un poble de la Ribera, pedagoga sense treball, que ha hagut de fer el mateix camí que van fer molts valencians en els anys 50 i 60: anar-se’n a l’estranger a buscar-se la vida, a treballar. Isabel està en una ciutat anglesa treballant d'”au-pair”, cuidant xiquets, perquè ací no troba un futur. Perquè, fins i tot, com afirma un informe de la Comissió Europea: “Trobar treball a l’estat espanyol no és una garantia suficient per eixir de la pobresa”.
Mentre Rajoy parlava d’un país que només existix en les proclames del govern; Isabel, com altres joves, com tants i tants ciutadans ja no creu en eixe “país de les meravelles”. Veuen que el PP posa el govern als peus del poder econòmic, de les elits que dominen les finances una vegada i una altra. I que oblida les persones. Oblida que l’estat té justificació -només- si és capaç de reduir les desigualtats i proveir un futur als ciutadans.
Per això Isabel i molts, moltíssims ciutadans i ciutadanes, sabem que el PP és part del problema, no de la solució. Per això sabem que la solució pasa per exercir la democràcia amb responsabilitat, passa, com deia l’entranyable Ovidi Montllor, perquè el PP faça unes llargues -i merescudes- vacances en l’oposició.
Vos deixe l’enllaç de la intervenció: