El meu uelo matern, Pepe, va ser un dels nou germans que es va criar sense mare. Als huit anys ja anava al camp amb carro i haca i tota la seua vida va viure de les poquetes fanecades d’arròs i tarongers que havia heretat i que va anar comprant.
Parlava un valencià preciós, ric en expresions i en lèxic i, a penes, sabia parlar castellà, perquè havia anat poc a escola i perquè només havia eixit del poble per anar a servir (a la mili) i, després, quan va anar amb la “quinta del sac” a la guerra del 36. Era com una mena de Tio Canya de Sueca.
Sempre el recorde amb els cascos posats (estava prou sord) mirant amb un somriure de orella a orella Joan MonleOn i “La paella russa”. “Que animal que és eixe home!”, recorde que deia.
El meu uelo sempre tenia posat el canal que parlava com ell. Ho veia natural i no es perdia les pel·lícules de l’Oest, “La paella russa”, les notícies i l’oratge. “Xe parlem en valencià!”, se sorprenia de vegades. El copsava que tot es poguera fer -també- en valencià, que fóra possible.
I això, el que li passava al iaio Pepe, és el que ens passa a moltíssims valencians. Havíem reivindicat un mitjà que parlara com ens havien ensenyat les nostres mares, que parlara valencià amb naturalitat. Que parlara d’esports, de l’oratge, de la ciència, de la política i de totes les coses en valencià. I ens sentíem orgullosos.
Malauradament, els qui no s’estimen ni el país ni la seua gent, els qui només pensaven a perpetuar-se en el càrrecs, començaren a dirigir la nostra televisió. A manipular-la, a sotmetre-la als seus interessos. I molts desertàrem. Deixàrem de sintonitzar-la, de veure-la, d’estimar-la.
Ja no era la nostra, la de tots. Era només la d’uns pocs, els altres no eixíem mai. Jo mateix, en els dos anys que estat al Congrés, m’he sentit menystingut per la meua televisió. En vora dos anys, tot i tindre corresponsal al Congrés, mai no se m’ha preguntat res, ni tan sols “bon dia”. Primer he eixit en televisions generalistes d’àmbit estatal que en la meua.
Ara, però, ha tornat a ser la meua. He vist persones que mai no hi havien eixit: la presidenta de l’associació de les víctimes de l’accident del metro, el meu síndic a les Corts, Enric Morera; he vist un debat plural i en llibertat entre les diverses forces, notícies insòlites, crtítiques oblidades, televisió en llibertat, plural, independent…
Per això, jo demà dissabte estaré a València defenent un mitjà de comunicació que, també, és meu i no vull que me’l roben. I m’agradaria que m’acompanyares.