Ara fa un any, una colla d’adolescents, estudiants de l’institut Lluís Vives, van encendre una flama que va prendre en la conciència de molts valencians i valencianes. Amb la força arravatadora que dóna la joventut i, plens de raó, es van manifestar pels carrers de València en defensa d’una causa tan justa com defensar l’educació de les retallades i dels intents del partit en el govern de degradar-la.
Durant uns dies donaren un exemple de civisme, de ciutadania lliure i responsable, lluitant pacíficament pels drets de totes i tots. Durant uns dies de febrer i març foren els nostres xicotets herois. Herois anònims, que vencien la seua por, i que s’enfrontaven amb la veu i els llibres contra la força bruta de les porres que els volien fer callar. Durant uns dies la primavera s’avançà als carrers de la ciutat de València i als cors de molts de nosaltres. Foren els dies de la Primavera Valenciana, una primavera preciosa atapeïda de flors de rebel·lia juvenil.
El PP va voler silenciar aquelles veus amb una repressió policial brutal (jo mateix ho vaig vore directament i en vaig patir les conseqüències) i obrint expedients i processos contra els joves. A hores d’ara encara queden moltes causes obertes i calen recursos per fer-los front.
Una bona manera de mostrar la nostra solidaritat és comprant una entrada d’este concert solidari per recaptar fons i fer front a eixes causes obertes. A casa hem decidit anar tots, pares i filles, hem comprat les entrades i anirem junts al concert com vam anar junts a les manifestacions.
Vos deixe amb una cançó de Raimon de l’any 1968, que parla d’una altra primavera i d’una altra ciutat, però que, amb el temps, veiem que també parla de València, de la primavera, dels joves, d’esperances i rebel·lies.
18 de maig a la “Villa”
(Raimon)
I la ciutat era jove,
aquell 18 de maig.
Sí, la ciutat era jove,
aquell 18 de maig
que no oblidaré mai.
Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.
De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les esperances,
i semblaven noves,
acabades d’estrenar:
de ben lluny les portàvem.
Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.
Una vella esperança
trobava la veu
en el cos de milers de joves
que cantaven i que lluiten.
No l’oblidaré mai,
no l’oblidaré mai,
aquell 18 de maig,
no l’oblidaré mai,
aquell 18 de maig
a Madrid.
(1968)