Ahir de matí vaig voler acostar-me a l’acampada que un grup de gent ha fet davant de la seu de Bankia a Madrid per protestar contra els desnonaments. El problema de la pèrdua de la casa a mans d’un banc no és nou, tenim una de les lleis més favorables a la banca i més desfavorable a les persones de tota Europa.
Han governat PP i PSOE durant tots estos anys en què s’han produït milers i milers de desnonaments, milers i milers de drames i ells, els dos partits, han mirat cap a un altre costat o directament han votat en contra de les iniciatives que volien fer alguna cosa al respecte (l’última fa uns mesos).
Han tingut que morir dos persones perquè comencen a moure fitxa i ja vorem en què es concreta eixe pacte secret entre els que han pogut fer alguna cosa i no ho han fet. Quantes famílies no haurien perdut sa casa si no s’hagueren desentés de les persones i els seus veritables problemes?
A la foto estic amb un senyor jubilat que em va contar una história plena d’esperança. Em digué que des que es va jubilar estava a casa sense massa coses a fer. Llegia, passejava però, sobretot, passava llargues hores davant de la televisió. Tenia dolor i li feien mal els ossos.
Quan va esclatar el 15-M va eixir de casa i es va sumar al moviment. A partir d’eixe dia ja no ha parat ni un moment i, em confessà, se sentia més viu i ja no li feia mal res. Ahir mateix se n’anava a una assemblea a Sol i després havia de recollir una paella per a les persones acampades, com ho feia tots els diumenges. Són històries que et reconcilien amb l’ésser humà i fan que la vida siga més bonica.