La penúltima intervenció que vaig fer, me la demanava el cos. Molts diputats hem hagut d’aguantar moltes perorates de diputats d’UPiD -i molta demagògia i moltes mentides- al voltant dels drets de les persones a utilitzar una llengua o una altra.
Jo parle valencià perquè en valencià vaig escoltar les meues primeres paraules que em digué ma mare. Jo pense que totes les llengües són bellíssimes -el castellà, el gallec, l’euskera, l’anglés, l’italià….- i, per això, intente parlar i entendre tantes com puc, perquè això m’enriqueix com a persona. Jo, com tantíssima gent, no he utilitzat la meua llengua contra ningú.
Només demane -demanem- que ens respecten, que ens deixen parlar-la a casa nostra, a la nostra terra. I que, persones com Rosa Díez, no utilitzen les llengues per enfrontar les persones, per traure rèdit polític, per fer mal.
Per això, tot i que era l’últim dia, vaig demanar la paraula sense persar-m’ho. Per dignitat. I per reivindicar l’actitud de persones com Antoni Cuñat, alcalde de Favara entre 1991 i el 2003, que va reivindicar el seu dret a parlar en valencià en el seu poble, encara que això li va costar que el detingueren algunes hores en la caserna de la guardia civil. No era la dictadura, fa a penes uns anys, era l’any 1996. I el més trist de tot, és que encara trobem notícies semblants. Per això vaig demanar la paraula, per reivindicar la memòria de TOTS el que han patit alguna ofensa per parlar una llengua diferent i no s’han resignat.