Un dia del mes d’abril de 2012, estava a Alcoi. S’havia acabat l’entrada mora i estava a la plaça de Dins, fent-me una “mentireta” o un “plis-play”, ara no ho recorde massa bé, en companyia dels companys de Compromís i del nostre síndic a les Corts, Enric Morera.
De sobte, em sent per darrere: Tots els polítics són iguals!!! Eren tres xicots de Benigànim que havien vingut a vore l’entrada. Com que quan sent això em bull la sang i no permet que m’acomparen, ni a mi ni a la gent de Compromís, amb determinats poca-vergonyes que usurpen i malmeten el nom de l’ofici, em vaig acarar amb ells.
Tres quarts d’hora i un parell de “plis-play” després, m’havien convidat a l’entrada de Benigànim després d’encaixar les mans. Em vaig compromete a compartir amb ells la festa a finals d’agost.
I vaja que la vaig compartir! Dinar amb la comparsa “Marrakets” i després desfilar amb ells (eixe any ostentaven la capitania mora).
Eixe dia vaig descobrir la festa des de dins i no des de dalt d’una tribuna. Eixe dia vaig comprendre l’emoció que se sent quan tens 80 músics darrere interpretant una marxa (mora o cristiana, tant se val) i tu desfiles al costat de 9 companys més. Eixe dia vaig començar a comprendre la vertadera essència de la festa de la mà de Vicent, d’Enrique, de Rafa, d’Alberto (un cap d’esquadra magnífic) i dels altres integrants de la comparsa “Marrakets”.
En l’últim any he estat a moltes entrades: Agullent, Albaida, Muro, Alcoi, Biar, Sant Blai d’Alacant, La Font de la Figuera, Altea, La Vila Joiosa, Ontinyent i despús-ahir Benigànim. I puc dir que ja no les he viscudes com un turista més, com un polític desganat que acompleix una obligació. Gràcies als meus amics de Benigànim i als meus companys de Compromís (que m’han convidat als seus pobles), les he viscudes -totes- d’una altra manera.
Jo que sóc del territori faller, m’agrada viure l’essència de totes les festes valencianes, i la festa de moros i cristians és una de les que més força té.
Enguany he tingut l’honor de tornar a desfilar pels carrers de Benigànim i dinant ens vam riure quan vam recordar l’anècdota.