Hui fa trenta anys de la pantanada que va cobrir d’aigua roja les dos riberes del riu Xúquer.
Ho recorde encara molt bé. Jo tenia vint-i-quatre anys i estava de pràctiques en l’escola d’Albalat de la Ribera, junt al meu amic Josep Camilleri. Havia plogut animalades i em vaig acostar al riu, molt a prop de l’escola.
Recorde la brutalitat d’aigua que passava arrossegant canyes, troncs i… una vaca viva que tractava, inútilment, de no ofegar-se. En eixe moment, a les 5 de la vesprada vaig intuir que alguna cosa greu passava.
De tornada paràrem en Riola, on vivia la meua nóvia (i dona) Pepi, que ja em va dir que a la ràdio ja deien que havia rebentat una presa i que ens afanyàrem a passar el pont, que podríem quedar-nos a l’altra part del riu.
Ja no ens tornàrem a vore en alguns dies perquè Riola, com tants altres pobles, va ser evacuat i va quedar inundat i ella i la seua família van haver de viure uns dies a Corbera, a casa de la nostra amiga Isabel.
A casa recorde la ràdio encesa i els avisos del governador civil d’aleshores alertant la població de les Riberes que pujara a les plantes altes. Fins que se n’anà la llum definitivament i la força de les aigües, que havien desmoronat la presa de Tous, s’emportà per davant vides, cotxes, records i tantes i tantes coses que, encara hui, no s’han acabat de tancar.