Hui he volgut anar a la concentració que cada dia 3 de cada més, fan els familiars de les víctimes de l’accident del metro de València. Hui fa sis anys que 43 persones van perdre la vida i 47 més resultaren ferides. A hores d’ara ningú no els ha dit a les mares, als germans, als fills de les víctimes com es va produir l’accident de metro més greu de tota Europa.
“Imprevisible i inevitable” són les paraules que han rebut per part del govern PPopular. I silenci, i mirar cap a l’altre costat i cap dimissió. I cap responsable.
Se m’ha fet un nus a la gola amb les cançons de Recámara i Pau Alabajos, i amb les paraules d’Alfons Cervera, Laura Ballester, Romà de la Calle i, sobretot, dels familiars que han parlat.
M’ha colpit el discurs de Romà de la Calle, sobretot quan ha fet referència a María Zambrano: “el dret a saber i el deure d’aclarir”. Les famílies tenen el dret a saber i els governants el dret d’aclarir què va passar.
Com ara que s’ha cremat el nostre País. Els ciutadans que ens estimen la nostra terra tenim dret a saber perquè s’han reduït dràsticament les brigades, les motobombes d’aigua, els bombers, per què només treballen 3 mesos i no 9 com abans.
I ells, els qui governen a València i a Madrid, tenen el deure d’aclarir per què 50.000 hectàries del nostre País tardaran generacions a tornar a ser com eren…
I a les ciutadanes i als ciutadans ja no ens valen eixes dues paraules que ens llancen com a excusa: IMPREVISIBLE I INEVITABLE.