Més enllà de l’anècdota amb Celia Villalobos, ahir del que parlàrem al Congrés és de pressupostos. De pressupostos que es fan a costa dels ciutadans i que, d’una manera inequívoca, maltracten els valencians. Un any més, sense que cap dels dos partits que han governat hagen posat solució.
Insistisc en l’argument, els valencians som l’única comunitat autònoma que, sent més pobres que la mitjana espanyola, paguem com si fórem rics i, fins i tot, a altres comunitats autònomes amb un PIB superior al nostre.
D’això es tractava ahir quan vaig traure el pa, ens donen un pa xicotet perquè pugam financiar els nostres serveis i damunt se’n queden un tros tots els anys. Un tros que serveria per construir centres de salut, escoles, hospitals. Per no haver de retallar en sanitat educació o serveis socials. Per fer polítiques actives d’ocupació, d’habitage, d’infraestructures.
D’això es tractava quan vaig partir un innocent tros de pa. El pa dels valencians.
Vos deixe la meua intervenció en clau valenciana: