Hui han tornat del Senat els Pressupostos Generals de l’Estat. Hem tornat a discutir, a oferir arguments, a dir-los que per eixe camí no s’arriba enlloc, com estem veient a Grècia o, hui mateix, a Portugal, on estan liquidant a preu de “saldo” les seues empreses públiques.
Ha sigut inútil, completament estèril.
El ple semblava la repetició d’aquella pel·lícula “El dia de la marmota”, perquè s’ha tornat a repetir tot fil per randa.
Un PP impassible que no accepta res que vinga dels grups de l’oposició i, per tant, s’han aprovat.
La sensació era la d’eixe tòpic manit de quan eixia el lleó de la “Metro”: esta pel·lícula ja l’he vista.
Així ha sigut una película que ja hem vist moltes vegades enguany: guanyen els roïns i perd la majoria, es paguen 38.000 milions als bancs i es retallen drets bàsics. Una pel·lícula mala de solemnitat.
Tanmateix no defallirem, no pararem fins que “ells” deixen de dirigir-les.