Se vogliamo che tutto rimanga com'è, bisogna che tutto cambi (Si volem que tot seguisca com està, necessitem que tot canvie)

Amb estes paraules de “Il gattopardo” una novela de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (que després Visconti va convertir en pel·lícula) he acabat hui el meu discurs al Congrés, quan discutíem el decret-llei de mesures per als deutors hipotecaris. Al capdavall un decret dictat pels bancs i que el govern només s’ha limitat a posar-li la firma i apretar el botó per aprovar-lo (amb els vots d’UPyD també).

Fer com si estagueren aprovant una cosa que beneficiaria molta gent, però que, al capdavall, deixara les coses com estaven, si fa no fa. És a dir, que els bancs no perderen amb este canvi legislatiu, que, al final, tot restara igual. Canviar per a que res no canvie.

Perquè este decret és pur maquillatge, quan rasques veus que a sota torna a eixir la cara ferotge dels usurers.

Veiem-ho amb exemples.

Es poden acollir a aquest decret:

Famílies nombroses. I les famílies de 2 fills? O les d’un? EXCLOSES.

Families monoparentals amb 2 fills. I les que en tinguen 1? EXCLOSES.

Unitats familiars amb un menor de 3 anys? I si en té 4 o 5 o 12? Ja no són vulnerables? EXCLOSES.

Què passa amb les famílies que tenen procediments oberts pels bancs però que encara no s’han resolt? EXCLOSOS.

Què passa amb els interessos de demora? INCLOSOS, fins ahí podíem arribar!

Ah!, i quan superes estes proves encara te’n queda alguna més si vols acollir-te als suposats beneficis del decret: una moratòria de dos anys perquè el banc no et tire de ta casa. És a dir, ajornar el problema (si entres en els supostos) un parell d’anys únicament. En definitiva un decret inútil com un peine per a calbs o un preservatiu d’encaix (esta última comparança no la he feta servir al Congrés).

I de la dació en pagament res de res. Si tenies una hipoteca de 150.000€, n’havies amortitzat 30.000€, t’havies quedat parat i no podies pagar, el banc et lleva el pis i el subhasta per 90.000€. Tu t’has quedat sense pis, n’has pagat 30.000€ i encara en deus 30.000€. Brillant, no? Sobretot per als bancs, perquè a tu, al final, t’haurà costat 60.000€ i no tens res de res.

Per això, amb la seua negativa a contemplar la dació en pagament, condemnen definitivament a l’exclussió social a centenars de milers de families.

Acabe com he començat hui. Deia Napoleó que: “Un home d’estat ha de tindre el cor en el cap”. Però és evident que este govern no té el cor al cap, perquè probablement no en té, de cor. I si en té, és dur com una pedra i negre com el carbó.

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *