Esmena a la totalitat Pressupostos Generals de l'Estat per a 2013

[Si prefieres leer el documento en castellano haz click aquí]

L’Estat espanyol es troba en una situació d’insolvència tècnica en què no pot fer front a la totalitat dels pagaments que deu sense crear un escenari d’inseguretat jurídica per als seus empleats, els pensionistes o els actuals cotitzants de la Seguretat Social. També per a treballadors i empresaris. S’oculte o no, s’està negociant el conegut com a rescat i el memoràndum que l’acompanyarà. Este Projecte de Pressupostos, per tant, no representa la realitat de la gravetat de la situació ni són un punt d’inflexió per a frenar l’espoli continuat dels recursos públics per a sanejar els balanços dels que han trencat la nostra economia.

Estem en estos moments a l’espera d’un rescat per a fer front a la crisi-estafa que s’ha gestat en els últims anys amb el beneplàcit d’una classe política que en molts casos ha sigut col·laboradora necessària. Una crisi-estafa que cada dia té més explicacions per als ciutadans i que hauria d’acabar com a matèria dels tribunals de justícia, com ja ocorre amb els responsables d’algunes entitats financeres.

Durant els primers anys d’esta crisi-estafa se’ns parlava de context internacional, de recessió global,… però una vegada reconeguda esta situació, com a mínim des de maig del 2010 amb la primera retalla dura a càrrec del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, la política d’austeritat, l’austericidi, ens ha portat a un desastre social del que tardarem anys a eixir. Un austericidi dirigit per la troika formada pel FMI, la UE i el BCE i acceptat pel govern socialista i ara pareix que fins i tot de manera entusiasta per l’actual del Partit Popular.

Esta política està destruint ocupació, perjudica els jubilats, porta a la ruïna especialment a les empreses xicotetes i al futur dels jóvens que per a trobar treball han d’eixir de les nostres fronteres. La política d’austeritat ha imposat retallades en les prestacions, la desregulació plena de les relacions laborals i ha arribat a col·lapsar els servicis públics que garantixen, per exemple, l’accés universal i gratuït de qualitat a l’educació i la salut.

La solució passa per negar el pagament d’este deute fins que es delimiten les responsabilitats, que en molts casos seran judicials, dels que han arruïnat les caixes o els que des de l’administració han ordenat obres públiques o gastos sense cap fonament econòmic raonable.

Des de la nostra posició considerem que és precisament esta concepció política, la de l’austericidi i el pagament obligatori del deute, la que impedix que la nostra economia entre de nou en una trajectòria de creixement. Austericidi perquè esta política crea una espiral de recessió i augment del deute que ens conduïx al desastre. I caldria explicar als ciutadans europeus que esta política d’austeritat que ens imposen els seus dirigents paralitza la nostra economia i que cada dia tenen més perill per a perdre el seu diners, que les retallades no serviran per a recuperar els seus estalvis i que ens sumixen en una profunda depressió social i econòmica. Que sàpien que els fons del rescat no serviran per a finançar la nostra educació o sanitat, que aniran a tapar el desastre de la banca, a resoldre la crisi-estafa.

En definitiva:

1. Rebutgem este Projecte de Pressupostos per al 2013 perquè contribuïxen a seguir amb la crisi-estafa que ha generat més de cinc milions de parats i ha acabat amb els anhels de milers de persones i famílies, alguns d’ells vivint en el llindar de la pobresa.

Emparant-se en el compliment de l’article 135 de la Constitució Espanyola es recorre a un endeutament que considerem com a il·legítim i en benefici de tercers privats amb càrrec a la ciutadania i els servicis que ha de prestar l’Estat a canvi dels impostos que recapta. A més, en el context actual de crisi del deute, esta obligació dificulta l’accés al crèdit de l’Estat, de les comunitats autònomes i de les corporacions locals, fa augmentar els tipus d’interés, augmenta, via gastos financers, el dèficit públic i facilita la justificació de les retallades de drets socials de la població en general que no admetem.

I açò és així perquè com s’expressa en el text d’exposició de motius del Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013 estos comptes “fonamenten el seu marc normatiu bàsic en la nostra Carta Magna, la Constitució Espanyola de 27 de desembre de 1978, així com en la Llei General Pressupostària i en la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera”. Ens indiquen també en estes primeres explicacions dels comptes que ens proposen que “es tracta dels primers Pressupostos que s’elaboren des de l’aprovació de la Llei Orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, que ha vingut a desenvolupar el mandat contingut en l’article 135 de la Constitució Espanyola, reformat el 27 de setembre del 2011, i acomplix amb el Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança en la Unió Econòmica i Monetària de 2 de març del 2012, garantint una adaptació contínua i automàtica a la normativa europea”.

Traduït a un llenguatge col·loquial, se’ns posa en vers jurídic que qui pren les decisions és el FMI, el BCE i la UE i que hem perdut la sobirania política. Per estos motius entenem que esta retòrica legal introductòria, necessària o no, ve a recordar-nos una concepte que la nostra societat té present cada dia en les seues vides des que el Partit Socialista Obrer Espanyol va pactar amb el Partit Popular en este parlament la reforma de l’article 135 de la CE, que en resum afirma que el pagament del deute serà prioritari abans que qualsevol altra despesa. És a dir, que els bancs i prestadors europeus cobraran amb total seguretat des de les arques públiques mentre la majoria social viurà amb incertesa sobre el seu futur durant molts anys. Alguns economistes prestigiosos diuen que seran més de vint-i-cinc anys de patiment social sense que se sàpia si este esforç val per a aconseguir l’objectiu de reduir el deute al nivell que s’ha decidit des de la UE.

2. Confirmen estos comptes una estafa social i política per a pagar amb càrrec als diners públics una part molt important de les pèrdues generades pel sector privat o el finançament d’obres públiques inútils. Es concreta el concepte de “austericidi”.

Encara que probablement esta menció al cos legal siga redundant, ja que és coherent que el govern complisca amb les lleis quan formula el seu projecte de comptes públics, cal suposar que políticament es fixa un marc conceptual a la ciutadania, allò que nosaltres anomenem austericidi: la persecució d’un objectiu d’estabilitat o dèficit que justifica una estafa social emmascarada per la crisi financera de la banca que ha llastat a l’administració pública.

Ens recorda amargament que cada euro que s’ingressarà durant 2013 anirà prioritàriament a pagar a l’amortització del deute i els seus interessos -siguen els que siguen, a pesar de les previsions, perquè no hi ha control sobre la prima de risc- en perjuí dels nostres futur i el de la nostra descendència, dels sous dels empleats públics i privats, de les pensions, de les prestacions per a qui té dret a la solidaritat que es practica amb un just repartiment d’allò que s’ha recaptat amb els impostos i per a laminar la despesa social dedicada a l’educació dels xiquets o la salut dels qui patixen alguna malaltia. Així de cert és el panorama.

Per tant, el principal objectiu d’estos pressupostos i dels que vinguen, mentre no tornem a ser lliures per a decidir el nostre futur i no estiguem sotmesos a la voluntat d’aquells a què hem cedit la nostra sobirania política i no saben cap a on caminen, és el pagament del deute. Un deute de què haurien de respondre els qui realment han viscut per damunt de les seues possibilitats, que no és la majoria social, uns pocs que no assumixen responsabilitats, que en molts casos passaran pels tribunals, com a dirigents de bancs i caixes. Un deute de què encara no s’ha fet cap auditoria per a determinar la seua legitimitat a pesar que se sol·licita en esta cambra i des de la societat, que vol saber què ha passat perquè estiguem vivint esta situació tan dramàtica. Que l’única auditoria és la instrucció de sumaris judicials que resulten vergonyants.

3. Des de l’any 2008 s’ha generat amb els comptes de l’Estat un deute “il·legítim” que en este Projecte de Pressupostos per al 2013 es confirma.

El deute “il·legítim”, considerat exclusivament com a aquell generat no amb la finalitat de cobrir dèficits públics no financers, ascendia en principal i interessos a data 31 de desembre del 2010, segons càlculs solvents, a més de cent vint mil milions d’euros (120.842), aproximadament un 12% del P.I.B. L’origen d’esta conducta segons la qual l’Estat demana prestat per després al seu torn prestar a tercers, són les pràctiques d’injecció de fons a la banca privada, quantitats que, amb criteris realistes, ni són ni seran tornades i que no han generat a penes ingressos de cap tipus ni fomentat que fluïsca el crèdit per a particulars o empreses. Dins dels cent vint mil milions d’euros de deute il·legítim es podrien identificar uns quaranta-cinc mil milions d’euros (fins al 2010), directament empleats en el sanejament del sector bancari.

La càrrega financera d’eixe “deute il·legítim” suposa el pagament de més de cinc mil milions d’euros a l’any, un 0,5% del P.I.B. Si el principal del deute il·legítim va en augment i els tipus d’interés pugen, el pagament d’interessos d’este deute il·legítim podria arribar a l’1% del P.I.B. I representarien (sempre que es retalle el dèficit públic) la quarta part d’eixe dèficit.

El que és més greu al nostre parer és que amb esta proposta de comptes s’autoritza al ministre d’Economia i Competitivitat perquè incremente el Deute de l’Estat, amb la limitació que el saldo viu del mateix a 31 de desembre de l’any 2013 no supere el corresponent saldo a 1 de gener del 2013 en més de 48.020.759,50 milers d’euros. Encara que pot ser sobrepassat, d’acord amb tota una sèrie de consideracions, que situarien com simbòlica esta previsió. Per a consol dels ciutadans s’establixen uns mecanismes de control a base de facilitar informació trimestral que fins a la data s’han demostrat com inútils, passant a ser notaris o certificadors de les xifres els interventors públics, sense que hi haja control real ni es complisquen els objectius previstos. Eixos objectius que quan es viatja a les cimeres econòmiques s’explica que es revisaran, que vol dir que s’han incomplit i que tot l’esforç de les retallades ha sigut inútil.

Se’ns proposa que els Organismes públics que tenen a càrrec seu la gestió del Deute de l’Estat o assumida per este, remetran a la Secretaria General del Tresor i Política Financera del Ministeri d’Economia i Competitivitat informació trimestral sobre els pagaments efectuats i sobre la situació del Deute el dia últim del trimestre, i al començament de cada any, sobre la previsió de despeses financeres i amortitzacions per a l’exercici. El Govern comunicarà trimestralment a les comissions de Pressupostos del Congrés dels Diputats i del Senat el saldo detallat de les operacions financeres concertades per l’Estat i els Organismes autònoms. Així mateix, el Govern comunicarà trimestralment el nombre de comptes oberts pel Tresor en el Banc d’Espanya o en altres entitats financeres, així com els imports i l’evolució dels saldos. Però esta no és l’auditoria o control que nosaltres reclamem perquè s’ha demostrat de totes tots insuficient, com a mínim, en els últims sis anys.

Com afirmen encertadament alguns autors, l’únic deute públic legítim és aquell que servix per a equilibrar els comptes de l’Administració de l’Estat respecte de les operacions pròpies de l’activitat de l’Estat (Justícia, Servicis Generals, Seguretat, Sanitat, prestacions socials, infraestructures…) i no ha de recórrer-se a l’endeutament per a altres fins, perquè este ús “il·legítim” del deute, en l’actual “crisi de deute”, dificulta l’accés al crèdit de l’Estat, fa augmentar els tipus d’interés, augmenta via despeses financeres el dèficit públic i facilita la justificació de les retallades.

Es considera “deute il·legítim” aquell deute públic emés per l’Administració central de l’Estat els fons del qual es destinen no a sufragar despeses operatives corrents o de capital, sinó a ser novament prestats a tercers. Es considera “prestat a tercers” siguen estos pertanyents al sector públic o privat tant si l’operació és de participació en fons propis de tercers (adquisició d’accions o participacions de tercers), com si es tracta de participació en els fons aliens d’estos tercers (préstecs, subscripcions d’obligacions, bons, pagarés…).

La il·legitimitat d’este deute generat per a ser de nou prestat es basa en:

– Si l’Estat obté un benefici prestant a un tipus més alt que el que ha de pagar per a captar el recursos, en la il·legitimitat que això suposa, especialment quan el receptor d’estos préstecs és un país afectat per la crisi econòmica que ha de ser rescatat.

– Si l’Estat no obté benefici perquè presta a un tipus inferior o sense interés, com succeïx amb préstecs al sector privat o a empreses públiques, el deute és il·legítim perquè carrega els interessos del seu endeutament, com a despeses financeres que formen part del dèficit públic, desvien recursos cap a altres aspectes més necessaris (Sanitat, Educació…) i justifiquen les polítiques de retallades per dèficit excessiu.

– Si l’Estat, obtinga o no beneficis del primer tipus (presta a major tipus que rep els diners) no espera raonablement recuperar els diners prestats, com succeïx amb el sector bancari, el deute és il·legítim perquè no està cobrint un préstec sinó una verdadera transferència o “regal” cap a un sector econòmic.

– Si, finalment, l’Estat realitza estes operacions amb la finalitat d’injectar fons (normalment per mitjà de la participació en els fons propis d’altres entitats) en empreses públiques, el deute a través de què es capten estos recursos és també il·legítim perquè el que han de fer eixos ens és acudir directament al mercat de capitals per a obtindre finançament i no emparar-se en el “paraigua” de l’Estat, on segurament obtindran majors quantitats a un tipus menor, a costa de degradar la qualificació del deute del propi Estat.

I cap, en este context recordar, que d’acord amb el que disposa l’article 51.2 del Reial Decret Llei 24/2012, de 31 d’agost, de restructuració i resolució d’entitats de crèdit, durant l’exercici pressupostari de 2013 els recursos aliens del Fons de Restructuració Ordenada Bancària no superaran l’import de 120.000.000 de milers d’euros. És a dir, s’entregaran per a sanejar caixes i bancs este import, més que possiblement, fins al seu límit.

El salvament de la banca ha suposat més de 215.000 milions d’euros per a les arques públiques, a la qual cosa caldrà sumar els 100.000 milions del fons de rescat que la Unió Europea ha posat a disposició de la banca espanyola i del qual l’Estat és l’últim garant. D’esta manera, el deute privat es convertix en un deute públic que hem de pagar des de la ciutadania contra la nostra qualitat de vida actual i futura i a costa dels drets socials adquirits durant dècades.

Per posar un altre exemple, en l’estat de despeses del Pressupost de 2011 es van destinar, en el Ministeri de Foment, 250 milions d’euros a préstecs participatius a societats concessionàries d’autopistes de peatge per sobrecostos de les expropiacions, diners que ha calgut demanar prestat anteriorment.

També, davall el nom de “actualització de balanços” s’intenta una nova amnistia fiscal per a recaptar 300 milions d’euros l’any que ve. És animar a l’empresari incumplidor que aprofite l’oportunitat que el Govern li brinda per a posar-se al dia amb Hisenda. Este objectiu, esperar el defraudador i rebaixar la regularització torna a ser poc creïble, si observem com durant este exercici, el Govern ha aprovat una altra amnistia fiscal perquè els ciutadans afloraren béns ocults, amb un gravamen del 10%, la qual cosa permetria recaptar uns 2.500 milions d’euros, encara que fins a este moment a penes ha arribat a les arques tributàries un 2% del que estima.

4. Estos comptes conduïxen a les comunitats autònomes i a les corporacions locals a un atzucac i reduïxen la seua capacitat per a prestar els servicis transferits i obligatoris amb l’eficàcia necessària. S’ataca l’autonomia política d’estes institucions.

Se’ns diu que este nou marc normatiu perseguix garantir la sostenibilitat financera de totes les Administracions Públiques, enfortir la confiança en l’estabilitat de l’economia espanyola, i reforçar el compromís d’Espanya amb la Unió Europea en matèria d’estabilitat pressupostària. Doncs bé, nosaltres humilment considerem que la sostenibilitat financera i l’estabilitat s’aconseguix quan els esdeveniments econòmics no desborden diàriament, setmana a setmana, a un govern que viatja sense rumb, sense direcció política, sense certesa i que no es planteja negar la major: que no es pot suportar ni el pagament d’este deute ni als tipus d’interés que reclamen els nostres creditors.

En esta línia, que denominem austericidi, s’afirma que els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013 aprofundixen en la reducció de la despesa pública dins d’un context de consolidació fiscal, d’acord amb les orientacions i recomanacions establides per la Unió Europea. Per a això l’Estat tindrà un dèficit del 3,8 per cent; les comunitats autònomes del 0,7 per cent; mentres que les corporacions locals i la Seguretat Social hauran de tancar l’any que ve amb dèficit zero. L’objectiu de deute públic queda fixat per a l’Administració central en un 66 per cent del PIB en 2013. El límit de despesa no financera de l’Estat es fixa en 126.792.000 milers d’euros.

Amb estos objectius que són d’impossible compliment es condemna a la població a una pèrdua de qualitat de vida insuportable. Es condemna a les comunitats autònomes a prestar de manera incorrecta els servicis que té encomanats i als ajuntaments, l’administració més pròxima a la ciutadania, a la indigència i a la calamitat. No podran els nostres ajuntaments ni arreglar les calçades dels seus carrers, ni escometre obres de manteniment perquè els diners es destinarà a prestar-los a la banca i a les caixes que van viure i van invertir per damunt de les seues possibilitats, que van jugar el seu diners i el dels seus impositors, alguns enganyats com els compradors de subordinades, participatives i preferents, i que ara es rescaten.

El 70% del dèficit acumulat els tres últims anys (2008-2011) i el 76% del deute públic al final de l’any 2011 són responsabilitat de l’Administració central. Les autonomies són responsables del 28% del dèficit i el 19% del deute públic, considerant que la seua despesa ja representa el 35% del total de les administracions públiques. Qui culpa a les autonomies del deute públic està mentint de forma interessada. L’Estat és el culpable de la majoria del deute, a pesar de no haver d’assumir la Sanitat i l’Ensenyament, que són els servicis públics que més despesa necessiten.

Perquè els gestors d’esta crisi-estafa busquen ara responsables en les administracions autonòmiques i locals per a minar-les, per a recentralitzar la decisió sobre la despesa i ser més poderosos per a servir millor a qui servixen.

Coneixem bé el cas valencià i ho explica tot. Aproximadament, el 80% dels ingressos de la Generalitat Valenciana provenen del sistema de finançament autonòmic, que inclou totes les comunitats autònomes a excepció del País Basc i Navarra. Des de la implantació de l’Estat de les autonomies, tots els models de finançament autonòmic ens han penalitzat i hem rebut menys recursos per habitant que la mitjana, a pesar d’haver de prestar els mateixos servicis. Açò ha generat un deute financer important, xifrat en més de 8.500 milions d’euros. Cada any milions d’euros ixen de les butxaques dels ciutadans i empreses valencianes cap a Madrid per a no tornar mai més en forma d’inversions o de fons perquè la Generalitat i els ajuntaments paguen els servicis que presten al ciutadà.

L’asfíxia financera de les nostres institucions frena la nostra economia i capacitat productiva. L’Estat espanyol, que és qui ens ofega, ara ens oferix un rescat a canvi de desmantellar els servicis públics. El conegut com a Fons de Liquiditat Autonòmica. El deficient finançament afecta també la salut de les nostres empreses, que veuen com hi ha mancança d’infraestructures i de polítiques d’estímul que frenen el seu desenvolupament. L’asfíxia financera també ens impedix impulsar polítiques d’ocupació efectives i ens allunya del final de la crisi. Si el sistema actual no canvia, la Generalitat Valenciana està condemnada a la fallida.

5. Estos comptes no servixen per a rescatar les persones davant de la greu situació creada per una crisi injusta.

Com a exemple situarem a un col·lectiu especialment perjudicat: són les persones que van contractar hipoteques per a accedir a una vivenda durant els anys del boom immobiliari. Es reunixen en entitats com la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques) i conclouen que estos pressupostos no els tenen en consideració mentres es continua prestant diners a caixes i bancs per al seu rescat.

Es consideren víctimes de l’estafa hipotecària, implementada pels especuladors financers, entre els que han participat, a més del sector financer espanyol, els bancs alemanys i el BCE. Expliquen com els bancs espanyols, en acord amb els inversors internacionals i en el seu afany per incrementar els seus guanys, van concedir crèdits d’alt risc a famílies amb inestabilitat laboral i d’ingressos, van eludir els controls de risc del Banc d’Espanya, que este Banc no va exercir, com es diu reiteradament en les comissions d’investigació obertes en els parlaments autonòmics -per exemple, les Corts Valencianes pels directius de la CAM- la seua funció de vigilar i va permetre que este tipus d’activitat s’exercira sense control.

Ens conten, i és més que cert, que els bancs i caixes van contractar taxadores que van unflar els preus de les vivendes, per a incrementar el crèdit per operació i al mateix temps fer la impressió d’inversió solvent, que per mitjà d’este mecanisme també van enganyar les famílies hipotecades perquè ens van fer creure que la vivenda que compraven tenia un valor superior al qual en realitat representava.

Confirmen que les entitats de crèdit van recórrer a la titulització d’estes hipoteques traslladant el risc d’impagament als inversionistes i van obtindre centenars de milers de milions d’euros que es van reinvertir en l’especulació unflant la bombolla immobiliària. Els bancs alemanys, amb coneixement previ del mercat hipotecari espanyol, van intervindre en alguns casos com a directors o asseguradors o col·locadors dels bons de la titulització hipotecària, bons que van ser adquirits per fons de pensions o inversors internacionals. Així les coses, el Banc Central Europeu va rebre com col·lateral els bons de la titulització hipotecària provinent de la bombolla immobiliària espanyola i estos fons també es van reinvertir en la mateixa bombolla.

Hui amb la caiguda de l’economia i la desocupació, els bancs i caixes estan executant les hipoteques, estan tirant de les vivendes a milers de famílies o persones i el deute que queda és impagable. Els bancs i caixes ens lleven les vivendes per a tractar de pagar interessos i amortitzar el deute dels compradors de bons, condemnant a l’exclusió social a centenars de milers de famílies. Els desallotjaments forçosos de població vulnerable sense alternativa habitacional i la condemna de deutes perpetus, constituïxen una flagrant violació dels drets humans, perpetrada per les entitats financeres, amb la col·laboració dels tribunals del Regne d’Espanya i de la Unió Europea, d’acord amb les Observacions Generals del comité DESC, que desenvolupa el Pacte internacional de Drets Econòmics i Socials. En els jutjats del Regne d’Espanya, a instància de l’entitats financeres, es realitzen execucions hipotecàries massives (centenars de milers) en les que els deutors es troben en la més absoluta indefensió (més del 70% no tenen defensa lletrada), en un procediment com el d’execucions hipotecàries en què es produïxen greus restriccions dels drets fonamentals, entre els quals es destaca la utilització de la força pública per a entrar en els domicilis particulars i la utilització de la força per al desnonament de les famílies hipotecades.

Per a la redacció d’esta esmena a la totalitat hem recorregut a documents i dades que la ciutadania ha confeccionat davant de la negativa del Govern d’analitzar i auditar com s’ha generat el deute públic, els diners destinats a sanejar els comptes de resultats d’empreses privades com els bancs i algunes caixes i la legitimitat d’estes operacions. La nostra intenció és que s’incorporen als diaris oficials perquè es tinga constància en els arxius de l’opinió d’una part de la societat que se sent maltractada.

Per estos motius, sol·licitem la retirada d’este Projecte de Pressupostos Generals i la seua formulació des d’un nou plantejament. Entenem que es deuria haver produït una moratòria sobre el pagament del deute públic almenys per dos motius. El primer és dilucidar en els tribunals la seua legitimitat davant de la gravetat de fets que el propi FROB imputa a directius d’entitats financeres; i el segon negociar amb els seus tenidors un tipus d’interés i un termini d’amortització sostenible per a la nostra societat que no ha de pagar allò que no deu perquè no ha sigut la beneficiària d’estos crèdits.

Per tot això, rebutgem estos pressupostos en nom seu i volem deixar testimoni d’això amb esta esmena a la totalitat, sol·licitant la seua devolució al Govern.

Arxivat en: Activitat Parlamentaria

Comentaris

  1. Retroenllaç: Ple Ajuntament Sollana 18/10/2012 – Compromís per Sollana-El Romaní

  2. Retroenllaç: La desocupació a Torrent supera la barrera dels 11.000 – Compromís per Torrent

  3. Retroenllaç: NO DEVEM, NO PAGUEM – Compromís per Paterna

  4. Retroenllaç: Donem suport a la vaga del 14 de novembre – Compromís per Vinalesa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *