El País Valencià bull de les festes de cada poble. Divendres vaig estar a Ontinyent per vore, junt als nostres regidors, l’espectacular entrada cristiana capitanejada enguany per la comparsa dels “Estudiants”. I per la nit a Vallada participant en una peculiar “dansà” que toca la banda del poble, en lloc de la dolçaina i el tabal.

Dissabte vaig tindre el privilegi de desfilar en la comparsa “Marrakets” de Benigànim, convidat pel seu capità Enrique Pla i atés en tot moment per l’amic Vicent Marchirant i els altres membres de la comparsa que, des que vaig entrar, em feren sentir com un més dins la festa.

Els “Marrakets” són una comparsa menuda, amb una “filà” d’hòmens i una de dones i els costa molt –com a totes- fer front a tot un seguit de gastos per dur endavant la festa, i més encara en els temps que corren. No obstant això, feren una entrada immensa que la gent va premiar amb grans aplaudiments. Jo vaig gaudir de la festa com un xiquet, tot i que anava molt pendent de no perdre el pas i de mantindre l’equilibri de l’aparatós tocat que portàvem en el cap. Un goig.

Vaig tindre la preocupació de contar la gent que va treballar per a que la comparsa poguera desfilar. Ahí va, tot i que me’n puga deixar. La propietària del local que han llogat tot l’any per fer les reunions. La botiga que els va llogar els vestits de moro. Una maquilladora i un maquillador que van començar a pintar-nos les cares hores abans de l’entrada. Una persona que va ajudar a posar-se tots els atifells als que desfilàvem. Un grup de ballarines i tres cavalls que formaven el “boato”. Una persona que arreplegava els excrements dels cavalls. El lloguer de la carrossa on anava el capità moro. I huitanta músics de la banda de Quatretonda que no pararen de tocar ni un sol moment. I segur que me’n deixe. Molts jornals en definitiva. I això una sola comparsa.

Sovint no ens parem a pensar en la quantitat de diners que menegen les nostres festes, la quantitat de persones que tenen treball –encara que siga a dies- gràcies a les festes dels nostres pobles. Per això encara cobra més valor l’esforç que fan les comparses de moros i cristians, les falles, les fogueres, les gaiates, les bandes de músics i tants i tants grups de gent que treballen per mantenir vives les nostres festes. És un esforç que, en temps com els que vivim, encara cobra més valor.