Santiago: Visca Galiza ceibe!

Hui, mentre esperava l’avió que m’havia de retornar a Madrid, ha començat a ploure. ha sigut una pluja generosa, bonica, acompanyada de trons indòmits i rajos que esgarraven la grisor del cel. M’ha recordat les tronades del mes d’agost a vora mar, a la platja de Motilla, a Sueca. De vegades sent enveja d’aquesta pluja que li costa tant trobar el camí del meu País i sovint, quan el troba, no sap ploure com va cantar Raimon.

Estava a Santiago convidat pel BNG en la celebració del Dia da Patria Galega. Pel matí una manifestació alegre i reivindicativa ha recorregut els carrers de Santiago fins arribar a la Praza da Quintana plena de gom a gom, al costat justet de la catedral i de la praza de l’Obradoiro. Allí hem escoltat els parlaments del diputat Paco Jorquera i del secretari general Guillerme Vázquez. Els sons de les gaites i dels pandeiros han acompanyat l’himne gallec que ha acabat amb un crit unànim i sentit: Viva Galiza ceibe!

Després he compartit taula amb les delegacions internacionals: Euskadi, les Illes, País Valencià, Canàries, Catalunya, Bretanya, Cuba, Palestina, Flandes… i més que ara no recorde. Empanades, polp, costella de porc i una llonganissa gran torrats al foc. Per als postres un dolç fet “d’armeló” que em recordava molt unes coquetes que feia ma mare, arremullades amb un licor de café molt semblant als que es beu en l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida i altres comarques valencianes.

He conegut molta gent. Militants galleguistes, l’eurodiputada gallega Ana Miranda, Günther, el secretari d’ALE (Aliança Lliure Europea), un grup del parlament europeu que, junt als verds, representa els eurodiputats de les nacions sense estat, com ara el nostre.

I he tingut també la immensa sort de conéixer María Gloria, una militant galleguista de 88 anys, viuda d’un aviador republicà i galleguista que es va exiliar a Mèxic. Quan pogueren tornar li va fer prometre que, quan ell no estaguera, ella seguiria anant tots els anys a la Diada Galega. I ella seguix complint la promesa tots els anys. hui hem compartit pancarta i era ella la que tirava per anar més de pressa.

Mentre es fumava un dels dotze cigarros que s’encén tots els dies m’ha contat quan Castelao (un dels pares del nacionalisme gallec) exiliat, va dinar a casa seua a Mèxic. María Gloria afirma, entre rises, que Castelao era molt bon orador però un cantant discret de l’himne gallec. Una dona vital i entusiasta. Un goig de dona.

I com els problemes de les persones són els mateixos a Galiza o al Paìs Valencià, ací vos deixe l’enllaç de la intervenció de despús-ahir al voltant de l’estabilitat pressupostària per als pròxims tres anys. Més retalls, sobretot per a les CCAA i els ajuntaments. Una mostra més de la política destructiva i suïcida que ens porten les mesures PPopulars.

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *