La moció és necessària. Si és viable, encara més – Joan Baldoví

Vivim temps d’urgència democràtica. El PP violenta l’Estat de dret en trencar la separació de poders per protegir els membres del seu partit investigats per corrupció, amb el ministre de Justícia al capdavant.

Tot això els valencians i les valencianes ho sabem bé. Ací va quallar abans que a la resta de l’Estat la rebel·lió ciutadana contra la corrupció. Vam trencar abans el cercle viciós, aquell que porta a la tolerància i a la resignació contra les males pràctiques que -ens deien- eren inherents al poder.

Se sentia això que “la corrupció és com la paella: es fa a tot arreu, però, com a València, enlloc”. No obstant això, els valencians ja fa dos anys que tenim un govern de canvi, el Govern del Botànic, que ha posat fi a l’etapa més fosca de la història democràtica del nostre país. Un govern de canvi que volem exportar a l’Estat. Un govern “a la valenciana”. Si és possible en la Generalitat Valenciana la convivència de PSOE, Compromís i Podem; si aquesta fórmula funciona també en altres comunitats autònomes, en molts ajuntaments, diputacions, etc. ha de ser possible també en el govern de l’Estat.

Per això, és un imperatiu ètic i moral de presentar una moció de censura contra el govern del PP. No podem quedar-nos de braços creuats mentre veiem com Mariano Rajoy es fuma un cigarro i un altre convençut que la putrefacció delictiva a què ha arribat el seu partit ja no l’afecta gens. Per tant, Compromís votarà a favor de qualsevol iniciativa que tinga com a objectiu fer fora el PP del govern.

Però és encara més imperatiu que aquesta moció de censura triomfe. No ens podem conformar amb fer un exercici de retòrica i rentar-nos la consciència pensant que ja hem complert. La valentia implica tacar-se les mans, entendre que els dies al Congrés són “dies de pantaló vell”, com diem els valencians. Hem de construir una alternativa de govern que desallotge el PP i Rajoy de la Moncloa. No ens podem permetre que els electors que van dipositar la seua confiança en les forces progressistes s’emporten una nova frustració.

I això com es fa? Constatem que l’aritmètica parlamentària demana pluralitat i diàleg. Cal tractar-ho amb calma i serenitat, lluny de la política frenètica del titular del dia. No és temps de perdre’s en formalismes o retrets mutus, és temps de mirar endavant.

En poc més d’un any s’ha intentat dues vegades configurar un govern a l’Estat: primer va ser un bloc entre el centredreta i el centreesquerra i, mesos després, l’aliança entre les dretes que va culminar amb Mariano Rajoy a la Moncloa, aprofitant la feble posició del Partit Socialista. A data d’avui encara hi ha una aliança que no s’ha intentat: una unió de les esquerres.

Hi ha qui s’encabota a dir que els números no donen per configurar un executiu d’esquerres, el que dóna peu a seguir bloquejant el canvi polític. Però, de produir-se una aliança entre el PSOE, Podem i Compromís, que sumaria 155 diputats, què votarien els partits nacionalistes després d’episodis com l’Operació Catalunya, la tremenda utilització partidista de la justícia espanyola? Quina seria la seua postura davant de l’evident -i persistent- deteriorament dels usos democràtics de la cambra durant aquesta legislatura?

Perquè això es produïsca el PSOE ha de demostrar el seu compromís amb el canvi. Ha de deixar clar que ha entès el missatge que ha enviat la seua militància amb el resultat de les primàries per a la Secretaria General. Si Pedro Sánchez ha renascut vencedor al crit de “no és no” i denunciant l’error que va suposar l’abstenció per deixar governar Rajoy, ara s’ha de comprometre per buscar un acord plural amb la resta de forces de l’esquerra per tal de fer possible el que llavors no va ser possible perquè no li van deixar els poders fàctics que ara han perdut, tal com ell mateix va explicar en el seu relat de campanya. Passar de la teoria a la pràctica.

Alhora, Podem -i tots els altres- ha de mostrar generositat i, a més, entendre que portar a debat a tribuna una moció de censura no és un gest gratuït o que no tinga conseqüències. La precipitació és enemiga de la urgència; ja que, si veiem que Rajoy no pot estar més temps a la Moncloa, també veurem que una moció de censura amb el PSOE sense direcció i en ple Congrés no pot prosperar. Aquest escenari només afavoreix la pugna entre les esquerres, que el PP i Rajoy es miren tranquil·lament des de la barrera.

Des de Compromís hem intentat potenciar sempre l’acord. Ja vam presentar al temps de descompte l’Acord del Prado, unes bases de mínims per posar en marxa un govern de canvi progressista. Pensem que podem ser útils per afavorir el diàleg i entesa entre les diferents forces d’esquerres. Posem el comptador a zero i les mans a l’obra. Siguem generosos, intel·ligents i mirem a llarg termini. La ciutadania ens ho reclama.

[Aquest article es va publicar originalment a El País el 13 de juny de 2017]

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *