Dissabte vaig estar a Alcoi. Amb militants de Compromís vam visitar la devastació que havia fet el foc en una part de la Mariola. El que vam vore era el mateix paisatge gris i trist, que dies abans havia vist a Llíria i Andilla junt a regidors i militants del Camp de Túria: esquelets renegrits dels pins i les carrasques, un llit blanquinós de cendres encara calentes i, com va dir ARA multimèdia, Les flors grises de la Mariola. Un paisatge certament corprenedor.
Per això vaig traure al Congrés un flascó amb les cendres que m’havia fet arribar Sergi, de Carlet. Eren les cendres d’un vell garrofer que s’havia cremat al seu terme i volia fer-les presents allí.
Pujàrem per la serra i Rafel, un forestal amable, que ho sabia tot i amb un verb torrencial, ens va assenyalar on s’havia originat l’incendi, com havia evolucionat i, sobretot, perquè havia pres tanta virulència, no només allí, sinó també a Cortes i Andilla.
En poques paraules la magnitud del foc és directament proporcional a la manca d’una política forestal a llarg termini, feta per la gent que coneix la muntanya, que viu la muntanya, que s’estima la muntanya. Si a això li afegim uns retalls brutals en brigades (380 persones) i autobombes i un estiu sec, la bomba està servida.
Ahir al Congrés parlàrem d’incendis i vaig tornar a sentir les idees que més agraden a alguns: imprevisible i inevitable. No és cert. El PP fa 17 anys que governa el nostre País i mai ha tingut una veritable política forestal, més enllà de requalificar zones cremades perquè es poguera construir. Així ens ha anat.
Vos deixe el discurs d’ahir. La setmana passada en la compareixença del ministre, també parlí de les gelades i de la nova PAC agrària.