Fa 38 anys vaig anar per primera vegada al Puig. Feia poc havia eixit la cançó d’Al Tall “Darrer diumenge d’octubre”, amb la que vam aprendre els noms de les comarques, dels cims més emblemàtics de les muntanyes valencianes. Al Tall ens retornà la nostra geografia i els joves anàvem al Puig al crit de: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

Durant molt anys els valencianistes hem seguit anant al Puig el darrer diumenge d’octubre. Ha sigut un camí llarg “entre la polseguera” com deia l’Estellés, però ahir, amb més gent que mai malgrat l’amenaça de la pluja, contemplàvem amb goig com teníem entre nosaltres al President de les Corts, a dos Consellers, a un eurodiputat, a molts diputats i diputades, alcaldesses, regidors… Com n’estarien de contents aquells primers valencianistes dels anys seixanta. Desvanits, si més no.

Amb tot, si hi ha alguna cosa que em va posar content, va ser la quantitat de gent jove que s’hi va aplegar. Joves alegres i combatius orgullosos de ser valencians.

Com Sergi Moyano, un carcaixentí de 15 anys que no es volia perdre la festa i que va filmar tot el meu discurs i estagué més enllà de les 12 de la nit per muntar-lo. Gràcies Sergi, ets gran “pequenyo”!!

El futur i l’esperança estan garantits.