Ovidi, 20 anys de vacances

ovidi

Hui fa 20 anys que Ovidi se’n va anar de vacances, com ell va dir. Vicent Partal, director de Vilaweb, ha fet un text preciós que paga la pena llegir.

EL PAÍS MÉS EXCELS (OVIDI2)

Aquest és un país on el fill del forner és capaç de fer els versos més excelsos que s’han escrit d’ençà que el cavaller Ausiàs Marc va ser enterrat a la catedral de València. I on el fill d’un obrer d’Alcoi, que de jove féu trenta-sis oficis, acabarà robant aquests mateixos versos al fill del forner i fent que les parelles es miren fit a fit mentre escolten que no hi havia a València dos amants com nosaltres.

Aquest és un país on enmig de la negra nit, i tantes negres nits com hem hagut de passar, hi ha sempre qui canta, qui dibuixa, qui escriu o parla per portar la llum, per encendre el petit raig que acabarà il·luminant-ho tot. Amb una guitarra o amb un bolígraf, amb un esprai per a pintar parets o amb els diners suats que fica dins un sobre que aleshores passa de mà a mà, lliurat amb generositat per a ser gastat amb justícia. Aquest és un país que fa les coses perquè vol. Perquè les ha de fer. Perquè sap que la dignitat és un pas necessàriament petit i perquè sap que aquest pas l’ha de fer cadascú abans no puga fer-lo la societat sencera.

Aquest és un país que somriu cansat, esgotat, cada vegada que veu com es barallen com porcs els qui haurien de posar-se d’acord com germans. Però mai no se li ha glaçat el cor per això. Ha passat sempre i passarà sempre. Som així, què voleu! Som d’un país on hi ha alguna gent amb més ganes que fracasse l’altre que no de guanyar tots junts. Però també som d’un país on al final sempre hi ha algú que tira i tira sense embolicar-se en discussions estèrils, sense deturar-se ni un segon a discutir, algú que riu davant l’obsessió malaltissa per la semàntica.

I és així que de sobte, a les places i als carrers, sempre, reapareix aquell país que ens agrada, aquell que ens fa sentir, amb prudència i preocupació, orgullosos. El país de la gent que sap dir ‘bon dia’ quan li diuen ‘bon dia’, sense pensar com és que aquell et diu ‘bon dia’. El de la gent que menja un entrepà si no té res més i es beu una cervesa com qui es beu el vi més car, però sempre es complau amb qui té assegut a la cadira del costat, al restaurant de més luxe o a la taverna més humil.

Aquest és un país que han fet tant com han pogut per ensorrar-lo. Que fan tant com poden, encara avui, per ensorrar-lo. I que s’ha dreçat a base de gent digna que dóna tot allò que té de bo en canvi de res, que prova de ser excelsa en cada gest com li van ensenyar els gran prohoms, que vol fer una cosa remarcable en cada exercici, en cada proposta, en cada paraula. Que reconeix que s’equivoca quan s’equivoca i procura aprendre del qui ha fet mal, àvida de saber. Tan àvida com aquells xiquets que veien la Teresa, ballant el vals.

Jo sóc d’aquest país i aquest país és el que m’agrada i el país pel qual em baralle i em barallaré cada matí, amb qui siga i tantes vegades com faça falta. Jo sóc del país que vull, perquè ho vull ser i vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar

Ovidi Montllor, aquell alcoià brillant, honrat, pobre de diners i ric d’idees, combatent, engrescador, estimulant i, per damunt de tot, lliure.

Vos deixe l’enllaç a una de les cançons que sempre m’ha emocionat per la seua tendresa:

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *