Hui estic al Congrés, però tinc el cap en Sueca. Hui, mentre venia en tren a Madrid, se n’ha anat ma tia Pepica i, amb ella, irremeiablement, una part de la meua vida, sobretot de la meua infantesa. Tenia 92 anys i no estava ja molt bé, no s’hi veia, oïa mal i a penes parlava. Totes les amigues i amics se li havien mort i poques coses la lligaven ja a este món. Però, malgrat tot, crec que es mereixia que compartira unes poques pinzellades de la seua vida.
Pepica fou una dona forta que sempre s’hagué de guanyar la vida sola, en un món en què les dones no ho tenien fàcil, sobretot en les dècades dels 50 i els 60. Les dones fadrines, certament, no ho van tindre gens fàcil.
Des dels quinze anys que començà a cosir abrics, capots, pantalons i camises per a l’exèrcit republicà, en un taller improvisat al casino republicà de Sueca, fins als huitanta-dos que encara cuidava una dona major que ella, mai no va parar de treballar. Va servir en diferents cases de famílies acomodades de València, va cosir en casa fins cremar-se els ulls per quatre pessetes i, finalment, va cuidar una dona durant molt anys. Mai es va queixar i mai va necessitar cap home al seu costat, tot s’ho va haver de fer sola. Tot un caràcter.
Sempre recordaré l’emoció que vaig sentir quan em va regalar la meua primera bicicleta als huit anys i la seua obsessió perquè menjara molt i em criara grosset (com moltes dones que havien passat la postguerra).
Em quede per sempre amb una imatge, una dona guapa, rotunda, mediterrània (la segona per l’esquerre). Assaonada en dirien a Sueca. Però, sobretot, independent. Irreductiblement independent.
Servisquen estes ratlles com a humil homenatge. Adéu Pepica.