Algun dia el món serà dels xicotets

“Algun dia, el món serà dels xicotets”. Estes paraules les va pronunciar José Luis Sampedro en un acte i l’anècdota me l’ha contada Pepa, la cap de premsa d’Equo, hui a Madrid, quan l’he saludat, junt amb Inés Sabanés, a la presentació del llibre “ACTÚA”, un treball coral escrit per dotze autors, que és continuació d’un altre “REACCIONA”.

Hui a la taula estaven alguns d’ells: Federico Mayor Zaragoza, Juantxo López Uralde, l’ex-rector Carlos Berzosa, els periodistes Ignacio Escolar i Rosa Ma Artal, i l’editora Lourdes Lucia. S’han dit veritats com a punys, però em quede amb una que ha dit Ignacio Escolar. Aprofitant les notícies que ens arribàvem de la dimissió de Rodrigo Rato, ha posat un exemple que clarifica d’una manera magnífica el món que ens volen imposar els poderosos. Primer ha demanat un minut de silenci pel nou parat que ingressa hui en les files de l’INEM o del SERVEF. Després ha fet una comparança: el sr. Rato va cobrar l’any pasat 2,34 milions d’euros (sense comptar el salari variable), és a dir, 260 vegades el que rep un treballador/a que cobre el salari mínim. O siga, un treballador que cobra eixe salari, hauria tardat més de dos segles i mig en guanyar el sou del sr. Rato en un sol any. Ara se n’emportarà 1,2 milions més per jubilar-se, pobret.

Però és que el seu substitut, José Ignacio Goirigolzarri que torna de la jubilació, es va jubilar del BBVA amb només 61 milions d’euros, és a dir, més de 5000 vegades el salari mínim. O siga que un treballador hauria hagut de començar a treballar quan regnava la primera dinastia de faraons a Egipte o quan a l’antiga Grècia començava l’Edat del Bronze si volia guanyar el que el senyor Goirigolzarri es va posar a la butxaca en jubilar-se.

Són dos exemples del món desigual que alguns volen consolidar a costa dels xicotets, a costa de la gent normal i corrent, a costa dels avanços que tant han costat d’assolir. De la possibilitat que els fills dels treballadors puguen estudiar, de la possibilitat de tindre una sanitat igual per a tots, per als rics i per als pobres. I de tantes xicotetes coses que ens fan ciutadans/es de ple dret i que ara, amb l’excusa de la crisi, ens volen robar.
Per això, ara més que mai, és l’hora d’actuar si no volem que allò que enteníem per progrés (que les noves generacions visquen millor que les que ens han precedit) siga paper mullat.

Perquè com diu José Luis Sampedro en la tapa: “Este ocàs és el moment de l’acció entre tots perquè un altre món no sols és possible, és segur”.

I necessitem creure en l’esperança que: “Algun dia, el món serà dels xicotets”.

Arxivat en: Blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *