En el monòleg final de la pel·lícula “Blade Runner“, el replicant Roy Batty deia:

He vist coses que vosaltres no creuríeu: naus d’atac en falmes més enllà d’Orió. He vist raigs C brillar en l’obscuritat a prop de la porta de Tanhäuser. Tots eixos moments es perdran… en el temps… com llàgrimes en la pluja. És l’hora de morir…

Aquestes paraules me n’han suggerit unes altres amb les quals he acabat el discurs de hui en un decret que donava de manera urgent 70 milions al CSIC perquè no tancara la persiana i amb ell, tants i tants projectes.

Projectes que poden salvar vides o fer més competitives les nostres empreses.

Hui li he dit al ministre que estem veient coses que mai no hauríem cregut: hem vist a científics fent rifes per a seguir investigant la diabetis. A doctors del CSIC concunsant en “Atrapa un millón” per a seguir finançant un projecte. A una científica valenciana despatxada en un ERO del “Príncep Felipe” que ha participat en la clonació de cèl·lules mare a la Universitat d’Oregon.

Eixe és l’estat en què estan deixant la ciència: tirada en la cuneta. Eixe és l’estat en què estan deixant els nostres investigadors i científics, obligant-los a fer les maletes. Eixe és el model que ens volen imposar: ser els cambrers de l’Eurovegas.

He acabat dient-li al ministre que tenen dos camins: seguir invocant l’herència rebuda deixan en la penúria la ciència i els investigadors, o actuar de manera decidida per impedir que “tots eixos científics es perden per a sempre… en el temps… com ll’agrimes en la pluja…“.

Perquè si, definitivament es perden, per a molts i molts projectes, com va dir el replicant Roy Batty: “Serà l’hora de morir…